Una proposta (MC)
24 de Setembre de 2006
Jordi,
Com vaig dir-te dies enrrera, tenia pendent enviar-te una carta que vaig escriure el passat mes d'Agost. La trobaràs adjunta.
Espero que puguis i vulguis acceptar.
Marcel
Sant Cugat, 4 d’Agost de 2006
Benvolgut Jordi:
Suposo que et trobaré de vacances i espero que les estiguis gaudint plenament. Jo també les he començat però de moment encara estic a Sant Cugat suportant estoicament aquesta embafadora calor que no fa sinó confirmar els pitjors presagis d’un canvi climàtic al que sembla estem abocats per la nostra irresponsabilitat.
El motiu de dirigir-me a tu és intentar reprendre un intercanvi d’opinions que havia començat al escriure un article en resposta a una Tribuna teva al Diari de Sant Cugat i que va quedar estroncat amb motiu del meu nomenament a la CMT.
....
Tot i que sé poc de tu i de la teva trajectòria política, crec que compartim molts punts de vista en allò que en diríem l’àmbit “social” – posicions que de forma simplificada anomenem d’esquerres. En la qüestió nacional, o en la relació d’aquesta amb les qüestions socials, sembla en canvi que estem prou allunyats. És això precisament el que m’agradaria explorar. Quines són les divergències i quins els motius o les raons d’aquestes? No es tracta, crec jo, d’intentar convèncer-n’s l’un a l’altre, cosa ben difícil, suposo, a les altures de la vida en que ens trobem. La meva motivació és una altra: intentar entendre quelcom que ara per ara em resulta del tot paradoxal. Com pot ser que estant d’acord, sembla, en tantes altres coses, les diferències en una qüestió per a mi elemental i òbvia puguin tenir conseqüències tan negatives per un projecte polític que hauria de ser comú? A banda de aclarar-me jo mateix, una aspiració complementaria seria que el nostre debat pogués servir a altres persones per entendre ambdós posicions i poder decantar-se per una o per altra amb més coneixement de causa o amb més reflexió.
Si estem d’acord a grans trets en aquests objectius, la fórmula que jo proposaria és la de un debat per escrit. Per mi aquesta és la millor fórmula perquè obliga a un exercici intel·lectual més precís, seriós i reflexiu. Les converses o tertúlies, i fins i tot els articles inconnexes, no solen portar gaire lluny per la seva pròpia dinàmica, més propera a la utilització de recursos “demagògics” que a la construcció d’arguments sòlids. Un intercanvi de mails, sense presses, respectant els ritmes de cadascú i donat temps a la reflexió crec que pot donar un resultat molt més positiu.
Acabo de llegir l’últim llibre de Víctor Alexandre, La Paraula contra el Mur, que és un d’aquests exercicis (no massa reeixit, pel que fa al resultat, en la meva opinió) entre un independentista declarat i una persona del PSOE madrileny que encara no sé ben bé el que pensa, tot i haver llegit el que diu. Ells s’han centrat en les dificultats que hi ha entre aquests dos móns per comprendre les raons de l’altre en l’àmbit purament nacional, però no han entrat en cap moment en el binomi social/nacional que és el que jo et proposo. Potser estic equivocat, però em sembla que partint d’un entorn comú més proper, si féssim quelcom semblant al que han fet ells, el resultat podria ser millor. En tot cas, a mi, abans d’intentar entendre’m amb un socialista madrileny, m’interessa més intentar fer-ho amb una persona més propera si més no geogràficament. Semblaria que si no ho aconseguim ni entre els que estem més a prop (no només geogràficament, espero), difícilment podrem fer-ho amb aquells que parteixen de posicions encara més allunyades amb molts aspectes.
Si s'escau, el resultat de tot plegat podria ser, com en el cas anterior, un llibre que podríem titular Converses sobre Esquerra i Nació, o quelcom semblant.
Si hi estàs d’acord, el primer problema que es planteja és com començar el debat. Normalment, un debat comença formulant les posicions respectives sobre la qüestió objecte de debat, per després començar un intercanvi en el que es van discutint els punts en els que hi ha desacords, a ser possible d’una forma ordenada i raonada, procurant anar tancant els punts, ja sigui amb acords o amb una clara explicitació del desacord, abans de passar al punt següent. Per començar, doncs, cal descriure de la forma més precisa possible l’objecte i els límits del debat, ja que sinó hi ha el risc de variar constantment de tema i d’acabar discutint al mateix temps de set coses diferents, el qual genera una gran confusió i un embolic que després no hi ha qui el desenredi.
En tot debat racional hi ha també unes normes que cal respectar, ja que d’altra manera el debat és infructuós perquè deriva ràpidament cap a la manera de debatre en lloc de la qüestió objecte del debat. La veritat és que a mi m’agrada debatre i he llegit força sobre com fer-ho d’una manera racional i productiva. De totes les meves lectures, he seleccionat el que millor m’ha semblat i he començat a publicar-ho en un weblog Contra la Falacia, i és el que jo recomanaria que intentéssim seguir. En especial, el descrit a l’apartat “Teoría de la Argumentación”, a la dreta de la pàgina. Per suposat que si tens una altra preferència no tinc cap inconvenient en analitzar-la.
Suposant que estiguéssim d’acord en debatre i en el procediment per fer-ho, hauríem de posar-nos també d’acord en quina és la qüestió a discutir i en la tesi que cadascú defensa sobre aquesta qüestió. Dir que parlarem del binomi social/nacional està bé, però crec que no es prou precís. Hauríem d’intentar ser una mica més concrets. Suposo que a tots dos ens interessa en primer lloc aplicar aquest debat a la realitat catalana, i sobretot al moment polític, però em sembla que abans d’arribar a aquest nivell de concreció fora convenient emmarcar aquesta problemàtica en un àmbit una mica més ampli, per no caure en la temptació d’acabar discutint de candidats, de programes electorals o de tripartits. Jo preferiria començar per intentar respondre a qüestions un xic més bàsiques com ara: Existeixen realment les nacions? Què són, o què entenem nosaltres per nació? Quin és el seu origen? Tenen sentit avui com a eina social o són una rèmora del passat que caldria superar? És la qüestió nacional un obstacle per la qüestió social? Són dimensions politiques contraposades? Cal renunciar o posar en segon lloc o una o l’altra? És el mateix ser sobiranista que nacionalista? És el nacionalisme català una concepció de detres? És compatible reclamar-se independentista i d’esquerres al mateix temps? Existeix el a-nacionalisme? Què és l’universalisme? La lluita per una societat millor a nivell universal és incompatible amb la defensa de la sobirania dels pobles?
En fi, no vull allargar-me més que ja ho he fet prou. Si t’interessa la proposta, ja anirem concretant.
Salutacions,
Marcel Coderch
Jordi,
Com vaig dir-te dies enrrera, tenia pendent enviar-te una carta que vaig escriure el passat mes d'Agost. La trobaràs adjunta.
Espero que puguis i vulguis acceptar.
Marcel
Sant Cugat, 4 d’Agost de 2006
Benvolgut Jordi:
Suposo que et trobaré de vacances i espero que les estiguis gaudint plenament. Jo també les he començat però de moment encara estic a Sant Cugat suportant estoicament aquesta embafadora calor que no fa sinó confirmar els pitjors presagis d’un canvi climàtic al que sembla estem abocats per la nostra irresponsabilitat.
El motiu de dirigir-me a tu és intentar reprendre un intercanvi d’opinions que havia començat al escriure un article en resposta a una Tribuna teva al Diari de Sant Cugat i que va quedar estroncat amb motiu del meu nomenament a la CMT.
....
Tot i que sé poc de tu i de la teva trajectòria política, crec que compartim molts punts de vista en allò que en diríem l’àmbit “social” – posicions que de forma simplificada anomenem d’esquerres. En la qüestió nacional, o en la relació d’aquesta amb les qüestions socials, sembla en canvi que estem prou allunyats. És això precisament el que m’agradaria explorar. Quines són les divergències i quins els motius o les raons d’aquestes? No es tracta, crec jo, d’intentar convèncer-n’s l’un a l’altre, cosa ben difícil, suposo, a les altures de la vida en que ens trobem. La meva motivació és una altra: intentar entendre quelcom que ara per ara em resulta del tot paradoxal. Com pot ser que estant d’acord, sembla, en tantes altres coses, les diferències en una qüestió per a mi elemental i òbvia puguin tenir conseqüències tan negatives per un projecte polític que hauria de ser comú? A banda de aclarar-me jo mateix, una aspiració complementaria seria que el nostre debat pogués servir a altres persones per entendre ambdós posicions i poder decantar-se per una o per altra amb més coneixement de causa o amb més reflexió.
Si estem d’acord a grans trets en aquests objectius, la fórmula que jo proposaria és la de un debat per escrit. Per mi aquesta és la millor fórmula perquè obliga a un exercici intel·lectual més precís, seriós i reflexiu. Les converses o tertúlies, i fins i tot els articles inconnexes, no solen portar gaire lluny per la seva pròpia dinàmica, més propera a la utilització de recursos “demagògics” que a la construcció d’arguments sòlids. Un intercanvi de mails, sense presses, respectant els ritmes de cadascú i donat temps a la reflexió crec que pot donar un resultat molt més positiu.
Acabo de llegir l’últim llibre de Víctor Alexandre, La Paraula contra el Mur, que és un d’aquests exercicis (no massa reeixit, pel que fa al resultat, en la meva opinió) entre un independentista declarat i una persona del PSOE madrileny que encara no sé ben bé el que pensa, tot i haver llegit el que diu. Ells s’han centrat en les dificultats que hi ha entre aquests dos móns per comprendre les raons de l’altre en l’àmbit purament nacional, però no han entrat en cap moment en el binomi social/nacional que és el que jo et proposo. Potser estic equivocat, però em sembla que partint d’un entorn comú més proper, si féssim quelcom semblant al que han fet ells, el resultat podria ser millor. En tot cas, a mi, abans d’intentar entendre’m amb un socialista madrileny, m’interessa més intentar fer-ho amb una persona més propera si més no geogràficament. Semblaria que si no ho aconseguim ni entre els que estem més a prop (no només geogràficament, espero), difícilment podrem fer-ho amb aquells que parteixen de posicions encara més allunyades amb molts aspectes.
Si s'escau, el resultat de tot plegat podria ser, com en el cas anterior, un llibre que podríem titular Converses sobre Esquerra i Nació, o quelcom semblant.
Si hi estàs d’acord, el primer problema que es planteja és com començar el debat. Normalment, un debat comença formulant les posicions respectives sobre la qüestió objecte de debat, per després començar un intercanvi en el que es van discutint els punts en els que hi ha desacords, a ser possible d’una forma ordenada i raonada, procurant anar tancant els punts, ja sigui amb acords o amb una clara explicitació del desacord, abans de passar al punt següent. Per començar, doncs, cal descriure de la forma més precisa possible l’objecte i els límits del debat, ja que sinó hi ha el risc de variar constantment de tema i d’acabar discutint al mateix temps de set coses diferents, el qual genera una gran confusió i un embolic que després no hi ha qui el desenredi.
En tot debat racional hi ha també unes normes que cal respectar, ja que d’altra manera el debat és infructuós perquè deriva ràpidament cap a la manera de debatre en lloc de la qüestió objecte del debat. La veritat és que a mi m’agrada debatre i he llegit força sobre com fer-ho d’una manera racional i productiva. De totes les meves lectures, he seleccionat el que millor m’ha semblat i he començat a publicar-ho en un weblog Contra la Falacia, i és el que jo recomanaria que intentéssim seguir. En especial, el descrit a l’apartat “Teoría de la Argumentación”, a la dreta de la pàgina. Per suposat que si tens una altra preferència no tinc cap inconvenient en analitzar-la.
Suposant que estiguéssim d’acord en debatre i en el procediment per fer-ho, hauríem de posar-nos també d’acord en quina és la qüestió a discutir i en la tesi que cadascú defensa sobre aquesta qüestió. Dir que parlarem del binomi social/nacional està bé, però crec que no es prou precís. Hauríem d’intentar ser una mica més concrets. Suposo que a tots dos ens interessa en primer lloc aplicar aquest debat a la realitat catalana, i sobretot al moment polític, però em sembla que abans d’arribar a aquest nivell de concreció fora convenient emmarcar aquesta problemàtica en un àmbit una mica més ampli, per no caure en la temptació d’acabar discutint de candidats, de programes electorals o de tripartits. Jo preferiria començar per intentar respondre a qüestions un xic més bàsiques com ara: Existeixen realment les nacions? Què són, o què entenem nosaltres per nació? Quin és el seu origen? Tenen sentit avui com a eina social o són una rèmora del passat que caldria superar? És la qüestió nacional un obstacle per la qüestió social? Són dimensions politiques contraposades? Cal renunciar o posar en segon lloc o una o l’altra? És el mateix ser sobiranista que nacionalista? És el nacionalisme català una concepció de detres? És compatible reclamar-se independentista i d’esquerres al mateix temps? Existeix el a-nacionalisme? Què és l’universalisme? La lluita per una societat millor a nivell universal és incompatible amb la defensa de la sobirania dels pobles?
En fi, no vull allargar-me més que ja ho he fet prou. Si t’interessa la proposta, ja anirem concretant.
Salutacions,
Marcel Coderch
posted by Marcel at 4:53 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home