Seguim amb el nostre debat (JC)
23 d’octubre del 2006
Benvolgut Marcel,
aquesta resposta probablement resulti sobrera, ja que hem entrat en un procés de matisacions que no aporten elements fonamentals al debat que ens ocupa. Dit d’una altra manera, no són imprescindibles per desbroçar el camí dialèctic en el qual ens estem endinsant. Per altra part, insisteixo en que em serà difícil estar a l’altura de la teva incontinència literària (afirmació que en cap cas té caràcter pejoratiu, ans el contrari).
Algunes consideracions que per mi deixen tancat el prolegomen:
1. Pel que fa a la Il.lustració, tres qüestions:
a) Quan dic que em considero hereu i fill legítim de la Il.lustració, em refereixo, senzillament, que l’ús de la raó (l’aproximació racional a la realitat, i per racionalitat remeto a la seva conceptualització a l’ús) ha de constituir la darrera ratio del capteniment humà.
b) Això no vol dir que allò que no té una explicació racional (el dogma religiós, per exemple) no formi part de la realitat. Una altra cosa, i el tema és complex, és si ha de formar part o no de l’espai públic. Per mi, evidentment no. Dit amb altres paraules, no podem basar la nostra convivència sobre convencions de caràcter religiós.
c) Certament, la raó ha produït els seus monstres. Tot intent de concebre i organitzar una societat en termes absoluts, és a dir de forma global i quadriculada, ha fracassat. No sé si això és producte, ja entrant en una altra consideració teva, del desconeixement de la naturalesa humana, però en tot cas ens obliga a cercar nous camins.
2. Sobre la consideració de Marx de l’home com a producte social o històric, no m’hi estendré. És evident que l’home -entès com a espècie i a nivell individual- és producte d’una història, la qual inclou elements biològics i socials (o culturals). Per dir-ho en paraules de Pierre Vilar, l’home no s’entén si no es pensa històricament (en el sentit més ampli de la paraula). Insistir-hi, seria donar voltes innecessàriament a un tema en el qual estem bàsicament d’acord.
3. Pel que fa a la necessitat d’un nou paradigme, és cert que la meva reflexió ha estat excessivament concisa. Per tant, un aclariment: quan parlo d’un potent Estat del benestar, no em refereixo a un Estat del benestar com a sinònim dels actuals models de producció i consum, sinó a la necessitat que l’Estat intervingui per compensar les desigualtats (socials i territorials) generades pel mercat, tema sobre el qual considero no cal insistir-hi. I, naturalment, el punt de partida ha de ser que l’actual model de producció i consum no és generalitzable, ja que els límits ecològics del planeta ho fan inviable.
4. Quan dic que tots els homes naixem lliure i iguals, em refereixo en drets i deures, no al genotip i fenotip de cadascú de nosaltres. Evidentment, és una convenció humana, convenció que jo faig meva (i suposo que l’esquerra darwiniana a la qual et refereixes, també) i que considero irrenunciable, en la mesura que dibuixa (millor dit, proposa) una societat més igualitària.
5. I últim. Ja he deixat constància que no sóc un home de ciències, només un afeccionat a la paleoantropolgia, per la qual cosa m’és difícil definir amb precisió els plantejaments de la sociobiologia, però entenc que proposa per a l’home el que l’etologia aplica des de fa dècades a la resta d’espècies: explicar el seu comportament a partir dels condicionaments biològics. El que no sé, és si ens serà d’utilitat en la discussió del tema que ens hem proposat. Podrem explicar, per exemple, el fet nacional a partir del principi de territorialitat que els etòlegs observen en el capteniment de multitud d’espècies?
Bé, com pots veure, és una invitació a començar el debat.
Salut i bon treball.
Jordi
Benvolgut Marcel,
aquesta resposta probablement resulti sobrera, ja que hem entrat en un procés de matisacions que no aporten elements fonamentals al debat que ens ocupa. Dit d’una altra manera, no són imprescindibles per desbroçar el camí dialèctic en el qual ens estem endinsant. Per altra part, insisteixo en que em serà difícil estar a l’altura de la teva incontinència literària (afirmació que en cap cas té caràcter pejoratiu, ans el contrari).
Algunes consideracions que per mi deixen tancat el prolegomen:
1. Pel que fa a la Il.lustració, tres qüestions:
a) Quan dic que em considero hereu i fill legítim de la Il.lustració, em refereixo, senzillament, que l’ús de la raó (l’aproximació racional a la realitat, i per racionalitat remeto a la seva conceptualització a l’ús) ha de constituir la darrera ratio del capteniment humà.
b) Això no vol dir que allò que no té una explicació racional (el dogma religiós, per exemple) no formi part de la realitat. Una altra cosa, i el tema és complex, és si ha de formar part o no de l’espai públic. Per mi, evidentment no. Dit amb altres paraules, no podem basar la nostra convivència sobre convencions de caràcter religiós.
c) Certament, la raó ha produït els seus monstres. Tot intent de concebre i organitzar una societat en termes absoluts, és a dir de forma global i quadriculada, ha fracassat. No sé si això és producte, ja entrant en una altra consideració teva, del desconeixement de la naturalesa humana, però en tot cas ens obliga a cercar nous camins.
2. Sobre la consideració de Marx de l’home com a producte social o històric, no m’hi estendré. És evident que l’home -entès com a espècie i a nivell individual- és producte d’una història, la qual inclou elements biològics i socials (o culturals). Per dir-ho en paraules de Pierre Vilar, l’home no s’entén si no es pensa històricament (en el sentit més ampli de la paraula). Insistir-hi, seria donar voltes innecessàriament a un tema en el qual estem bàsicament d’acord.
3. Pel que fa a la necessitat d’un nou paradigme, és cert que la meva reflexió ha estat excessivament concisa. Per tant, un aclariment: quan parlo d’un potent Estat del benestar, no em refereixo a un Estat del benestar com a sinònim dels actuals models de producció i consum, sinó a la necessitat que l’Estat intervingui per compensar les desigualtats (socials i territorials) generades pel mercat, tema sobre el qual considero no cal insistir-hi. I, naturalment, el punt de partida ha de ser que l’actual model de producció i consum no és generalitzable, ja que els límits ecològics del planeta ho fan inviable.
4. Quan dic que tots els homes naixem lliure i iguals, em refereixo en drets i deures, no al genotip i fenotip de cadascú de nosaltres. Evidentment, és una convenció humana, convenció que jo faig meva (i suposo que l’esquerra darwiniana a la qual et refereixes, també) i que considero irrenunciable, en la mesura que dibuixa (millor dit, proposa) una societat més igualitària.
5. I últim. Ja he deixat constància que no sóc un home de ciències, només un afeccionat a la paleoantropolgia, per la qual cosa m’és difícil definir amb precisió els plantejaments de la sociobiologia, però entenc que proposa per a l’home el que l’etologia aplica des de fa dècades a la resta d’espècies: explicar el seu comportament a partir dels condicionaments biològics. El que no sé, és si ens serà d’utilitat en la discussió del tema que ens hem proposat. Podrem explicar, per exemple, el fet nacional a partir del principi de territorialitat que els etòlegs observen en el capteniment de multitud d’espècies?
Bé, com pots veure, és una invitació a començar el debat.
Salut i bon treball.
Jordi
posted by Marcel at 12:33 PM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home