Resposta als Comentaris sobre el Prolegomen (MC)
19 d’Octubre del 2006
Benvolgut Jordi,
M’alegra veure que coincidim gairebé en totes les qüestions que he plantejat en el prolegomen. Segur que això farà que el debat sigui més clar i productiu. No estic d’acord, però, en que fins i tot si no coincidíssim també podríem continuar sense entrebancs. En tot cas, com que és absurd discutir sobre el que passaria en cas de que es donés una cosa que no es dóna, deixem-ho aquí.
Només faré alguns comentaris a la teva resposta, sense ànim de polemitzar, ja que són qüestions secundàries, i aquestes sí que crec que no han de ser cap obstacle. Sols intentaré aclarir alguns malentesos que crec veure en les teves paraules, però no espero que em contestis si no ho creus necessari. M’agradaria estendre’m una mica més en els punts de vista de Marx i Engels sobre les idees de Darwin, no perquè siguin rellevants pel nostre debat, sinó per elaborar una mica més allò de “l’esquerra darwiniana”, però ens allunyaria massa del que tenim entre mans. Sobre això, faré només un petit comentari. Potser més endavant podríem encetar un altre debat sobre aquesta qüestió, i sobre allò que he anomenat “l’esquerra darwiniana”.
Dit això, passo a comentar la teva resposta.
1. Hereus de la Il·lustració. Tots dos ens hem declarat hereus (o fills legítims, com dius tu) d’aquesta tradició, però jo he qualificat la meva adhesió dient que em sento més hereu del seu mètode i dels seus objectius que no pas de les seves premisses fonamentals, ni dels seus arguments, ni d’algunes de les conseqüències històriques que va tenir l’actuació concreta dels qui es deien seguidors de la Il·lustració. Per mi és un cas de “being right for the wrong reasons” i, a vegades, de contradiccions entre els principis i les actuacions. És a dir, era correcte el que deien, però no per les raons que donaven, ni tampoc va ser correcte l’aplicació que en alguns àmbits en van fer. Per tant, jo he dit que considerava legítim sotmetre les idees i les accions il·lustrades a la prova dels coneixements que avui tenim – i que llavors eren impensables – i, en conseqüència, seguint l’esperit, que no la lletra, de la Il·lustració, no descarto que haguem de replantejar-nos alguns dels antics supòsits i raonaments, i criticar el que alguns van fer en el seu nom. Sobre això, no t’has manifestat, tot i que crec que es podria considerar implícit quan dius que tu tampoc estàs d’acord ni amb la Tabula Rasa ni en el Bon Salvatge; i com que tampoc estàs d’acord amb el dualisme cartesià, crec que tu també poses en qüestió els tres pilars fonamentals de l’edifici teòric de la Il·lustració. Si és així, estem plenament d’acord, al menys pel que fa a les premisses teòriques. Faltaria saber què en penses de la seva aplicació pràctica.
2. L’essència humana segons Marx. Certament, Marx (o la seva traducció) no és un exemple de claredat expositiva, i sovint les seves paraules admeten diverses interpretacions. No és el cas, però, de les paraules que he citat, que diuen el que diuen, sense cap mena de dubte interpretatiu. I el que diuen és que “l’essència humana no és una abstracció inherent a cada individu [sinó que en realitat l'essència humana] és el conjunt de relacions socials”. És a dir, que essència humana = relacions socials; relacions que hem de suposar són les que es donen en la societat de la que forma part cada individu. I, per tant, l’essència de cada individu dependria només de la societat on neix, i potser del paper que jugués en aquesta societat; canviaria segons canviessin aquestes relacions socials, i possiblement canviés també d’acord amb el lloc que en cada moment ocupés en la organització social. És a dir, seria una essència absolutament variable i modulable en el decurs de la vida (per cert, tot el contrari del que s'entén per “essència”). I això no és veritat, o al menys no és tota la veritat. Hi ha una part de l’essència (o naturalesa) humana – que podem debatre si és poca o molta, o si és més o menys rellevant – que és absolutament independent de les “relacions socials” que es donen en la societat en la que un individu concret neix i viu, i del lloc que hi ocupa, perquè aquesta essència ja la tenia abans d’ingressar en la societat, i és la mateixa, neixi en una societat o en una altra. Imagina’t un infant que neix en una determinada societat, i que al cap d’uns anys el traslladem a una altra societat amb unes “relacions socials” totalment diferents. Quina és la seva essència humana, la que correspon a la primera societat o la de la segona? És que al canviar-lo de societat li fem un “reset” del cervell i el tornem a deixar amb la tabula rasa amb la que, suposadament, va néixer?. Aquesta afirmació de Marx és simplement una reformulació de la Tabula Rasa i si, com dius, estàs d’acord en que aquesta metáfora “no és acceptable per entendre la naturalesa humana”, no pots estar d’acord amb aquestes paraules de Marx.
Quan expliques que les paraules de Marx equivalen a dir que “l’ésser humà és un producte històric”, no sé ben bé què vols dir. Si per “producte històric” vols dir “producte del moment històric en el que viu”, tens raó en la interpretació de Marx, però, com he dit, no en el que signifiquen aquestes paraules. Si per “història” enténs també el llarg període evolutiu, llavors estic d’acord amb aquesta formulació, però no en que sigui equivalent al que diu Marx. Quan ell parla de “relacions socials”, jo entenc que es refereix a les relacions que es donen en un moment històric concret, i si és així, seria tant com suposar que l’essència humana canvia en una escala de temps d’anys o segles, que és el període típic de canvi d’aquestes relacions. En aquest cas, l’essència humana seria únicament “cultural”, sense que hi hagi rés més, rés que sigui més permanent, o que canvia només en escales temporals de desenes de mil·lenis. És a dir, tornaríem a la Tabula Rasa, que segons sembla no ens creiem.
Per tant, segueixo pensant que les paraules de Marx sí contradiuen “el rerafons genètic o biològic que [jo] reivindico i argumento”, i que és el que la ciència ha establert recentment.
3. Bakunin i el “Socialisme Real”. Dius que l’explicació de “l’experiència dels països anomenats del 'socialisme real' no ... sembla que estigui necessitada d’un rerafons filosòfic o biològic gaire elaborat”. Per tu, tot queda explicat dient que “el socialisme ... no pot ser el resultat de la voluntat d’una minoria revolucionària”. Amb la qual cosa estic, òbviament, d’acord. Ara bé, no crec que la teva “explicació” expliqui res. El que tu afirmes és una constatació, però no és una explicació del perquè “una minoria revolucionaria” pot arribar a creure’s capaç d’implantar el socialisme, i de perquè aquesta minoria està abocada al fracàs. I és precisament en la resposta a aquestes preguntes on Bakunin busca una explicació, que serà més o menys plausible, però que en absència d’alguna altra que vulguis elaborar tu, em fa quedar amb la seva: perquè no tenien ni idea de què és la naturalesa humana, ni de com sorgeix, ni com es manifesta, ni de com evoluciona.
4. Un Nou Paradigma. Tampoc et sembla que “la necessitat d’un nou paradigma per part de l’esquerra ... hagi de basar-se forçosament en una concepció més evolutiva de l’esdevenidor humà”. Per tu, el nou paradigma ha de basar-se en un “potent Estat del Benestar (amb tots els replantejaments que calguin) i en el respecte als límits ecològics del planeta. En definitiva, en l’ecosocialisme”. Analitzem doncs la teva alternativa.
No sé què entens tu per un “potent Estat del Benestar, amb tots els replantejaments que calguin”, però si entens quelcom semblant al que ara estem gaudint, posem per cas, a Europa, llavors hauràs d’explicar com es fa això compatible amb “el respecte als límits ecològics del planeta”. Si l’ecosocialisme és el que tu dius, no és més que un oximoron absolut, una contradictio in terminis. Considerar possible un Estat del Benestar semblant al nostre, generalitzat pels 6.500 milions d’habitants de la Terra – i 9.000 milions a mitjans de segle – és pur “whisful thinking”, o somiar truites, o fer volar coloms, que diem en català. És un impossible físic-biològic-evolutiu: senzillament, no hi ha prou recursos energètics, d’aigua, d’atmosfera i biològics per aconseguir aquest futur idíl·lic per tothom.
És precisament quan es fan quatre números, quan te’n adones que el futur no pot ser aquest, i quan veus que cal tornar a les arrels biològiques i evolutives per trobar un nou paradigme: l’home ha d’acceptar que el planeta té uns límits que no permeten un futur basat en l’abundància de l’Estat de Benestar – al menys sense una gran reducció de població. I és per això que ens hem de preguntar què és compatible amb la naturalesa humana i amb els límits de l’únic planeta que tenim per viure; què és el que cal per assegurar la supervivència de l’espècie en condicions que encara puguin dir-se “humanes”. Aquest és per mi el moll de l’os del que he anomenat l’esquerra darwininana.
5. L'Idea de Progrés. Estic d’acord en que la “nostra estimada Il·lustració” no és més que una concepció seglar – que “el marxisme va fer seva” – de l'idea jueva “de progrés lineal i ininterromput de l’esdevenidor humà”. El que jo penso, però, és que aquesta idea és equivocada. No hi ha cap evolució lineal i de progrés continuat en el món físic o biològic, és a dir, en el món real. Aquest és precisament un dels fetitxes que l’esquerra darwiniana vol enderrocar.
6. Desigualtat Genètica i Igualtat Social. Crec que en cap moment he dit que de la “variabilitat genètica [se’n pugui extreure] una desigualtat social i política”, i per tant, en això, estem d’acord. Ara bé, què vol dir que “la premissa de que tots els homes neixen lliures i iguals és ... irrenunciable”? Si hem quedat en que no és veritat que tots naixem iguals, perquè hauria de ser una premissa irrenunciable? A mi m’han ensenyat que en el raonament lògic, racional i empíric (herència de la nostra estimada Il·lustració) cal renunciar a premisses falses. Si de veritat volem defensar que existeixi la igualtat social i política, l’haurem de basar en premisses vertaderes i no en una premissa falsa. Quan es parteix d’una premissa falsa, és molt fàcil que et rebatin, i amb raó, la conclusió. L’esquerra darwiniana pretén precisament arribar a la conclusió igualitària però partint de premisses vertaderes, premisses que forçosament han de tenir en compte que tots naixem diferents. Que pugui semblar més difícil no vol dir que sigui impossible. El llibre de l’Steven Pinker, per exemple, intenta fer-ho. I és relativament senzill. La dotació genètica diversa no pot ser la justificació de la desigualtat social perquè la genètica és una loteria (des del punt de vista de qui la rep, obviàment), i els qui obtenen els "millors" premis en aquesta loteria no han fet cap mèrit per merèixer-ho, i per tant no pot ser la justificació de cap desigualtat. A més a més, quines de les característiques genètiques son "millors" que altres? És "millor" ser competitiu que cooperatiu? La valoració de la "qualitat genètica" la fa la societat en la que vivim, no és una qüestió intrinseca. La única desigualtat que pot ser justificable és aquella que es deriva d’un diferent grau d’esforç, no d’una loteria – genètica o d'altre mena. Recorda, ja ho va dir Marx: “de cadascú segons les seves possibilitats, a cadascú segons les seves necessitats”, la qual cosa està molt lluny d'una igualtat uniformadora.
6. Home/Dona. Crec que és evident que quasi sempre que parlo de “l’home” m’estic referint a l’espècie humana, no al sexe masculí. Tu intentes utilitzar l’expressió home/dona, la qual cosa és més correcte, però també més farragossa. Podríem convenir en que, tret d’uns casos molt concrets, quan diem “home” volem dir “espècie humana”?
7. Marx, Engels, Darwin i Malthus. En Marx va llegir L’Origen de les Espècies de Darwin a finals de 1860 i en una carta a Engels va dir que “tot i que està escrit en un estil anglès bast, aquest és el llibre que assenta les bases del nostre punt de vista en l’historia natural”. Nogensmenys, hi havia un aspecte de l’obra de Darwin que Marx va criticar des del primer moment: per ell, la “lluita per l’existència” de Darwin, de fet, “era la doctrina de Malthus aplicada al món vegetal i animal”, i com que en Malthus, i les seves teories de la sobrepoblació i de la inutilitat d’ajudar als pobres, era un dels principals objectes de la crítica de Marx, no podia acceptar completament el darwinisme perquè creia que, indirectament, donaria la raó a Malthus.
“És remarcable”, va escriure a Engels, “que Darwin reconeix en els animals i en les plantes a la seva societat anglesa, amb la divisió del treball, la competència, la obertura de nous mercats, els ‘invents’ i la ‘lluita per l’existència’ de Malthus”. Aquest element malthusià de la doctrina de Darwin, i el fet que el mateix Darwin manifestés que l’idea inicial de la selecció natural la va treure de Malthus, va tenyir l’opinió que Marx tenia de Darwin. El “pecat” de Darwin, segons Marx, era que les seves teories semblaven recolzar certs punts de vista “burgesos” sobre la competència i la teoria de la població de Malthus, i que altres, com ara Lange, transferien aquestes teories del món natural a l’historia de la humanitat, i d’aquesta manera “provaven” la seva validesa com a “lleis eternes de la societat humana”. És a dir, que les diferències entre rics i pobres no eren més que el reflex d’una llei natural que Darwin havia descobert. Aquesta és la raó, crec, per la qual l’esquerra sempre ha desconfiat del darwinisme: per l'utilització que n’ha fet la dreta i, segurament, també, perquè en el fons l’esquerra encara creu que podria ser que la dreta tingués raò: que acceptar un funcionament darwinista de la natura implica acceptar la “llei del més fort” en la societat.
En Marx i en Engels tenien dos errors bàsics. En primer lloc, no saber distingir les teories de la sobrepoblació de Malthus – correctes en allò que és fonamental – de les conseqüències pràctiques que en Malthus en derivava. No van ser capaços de distingir un diagnòstic correcte de la malaltia – la sobrepoblació – del tractament erroni recomanat per Malthus: l’abandó dels pobres a la seva sort. I el segon error era creure que perquè ells consideraven que Malthus estava equivocat, llavors Darwin també tenia que estar-ho.
Avui sabem que la interpretació que feien Marx, Engels i els apologistes de l’status quo de les idees de Darwin era simplista, injusta per Darwin, i equivocada, perquè, com bé va intuir Kropotkin en el seu Apoyo Mutuo, un dels elements fonamentals de la teoria de l’evolució descansa precisament en la cooperació. A la naturalesa hi ha competència però també col·laboració, i les espècies més “avançades”, la humana entre elles, són precisament aquelles en les que la cooperació pesa més que la competència intraespècie. La tasca de l’esquerra darwinista és, precisament, redreçar aquest error, acceptant les teories de Darwin i el diagnòstic de Malthus, que són correctes, però demostrant que d’aquestes teories no se’n deriven les conclusions de la dreta, sinó que, molt al contrari, donen suport als valors de l’esquerra. És a dir, arribar als valors de l’esquerra des de les premisses correctes de Darwin i Malthus.
8. Sociobiologia. No és agosarat perquè és correcte dir, com dius, que m’identifico bastant amb els plantejaments de la sociobiologia. El que no he entès mai és quins són els principis de la sociologia convencional. Potser tu me’ls podries explicar. Jo crec en la Consilience de la que parla E.O. Wilson. És a dir, en la necessitat d’atansar les ciències socials en les naturals. Els atacs que ha rebut Wilson des de l’esquerra marxista no són altra cosa que la persistència dels errors de Marx i Engels fins els nostres dies, com crec que ha quedat definitivament establert. Veure, per exemple, el llibre Defenders of the Truth: The sociobiology debate, de Ullica Segerstrale, Oxford University Press, 2000.
Com he dit, no crec que les discrepàncies que he intentat posar de relleu ens hagin de dificultar el diàleg sobre Esquerra i Nació, i per tant, sinó tens res a dir, per mi, podriem començar.
Salutacions,
Marcel
Benvolgut Jordi,
M’alegra veure que coincidim gairebé en totes les qüestions que he plantejat en el prolegomen. Segur que això farà que el debat sigui més clar i productiu. No estic d’acord, però, en que fins i tot si no coincidíssim també podríem continuar sense entrebancs. En tot cas, com que és absurd discutir sobre el que passaria en cas de que es donés una cosa que no es dóna, deixem-ho aquí.
Només faré alguns comentaris a la teva resposta, sense ànim de polemitzar, ja que són qüestions secundàries, i aquestes sí que crec que no han de ser cap obstacle. Sols intentaré aclarir alguns malentesos que crec veure en les teves paraules, però no espero que em contestis si no ho creus necessari. M’agradaria estendre’m una mica més en els punts de vista de Marx i Engels sobre les idees de Darwin, no perquè siguin rellevants pel nostre debat, sinó per elaborar una mica més allò de “l’esquerra darwiniana”, però ens allunyaria massa del que tenim entre mans. Sobre això, faré només un petit comentari. Potser més endavant podríem encetar un altre debat sobre aquesta qüestió, i sobre allò que he anomenat “l’esquerra darwiniana”.
Dit això, passo a comentar la teva resposta.
1. Hereus de la Il·lustració. Tots dos ens hem declarat hereus (o fills legítims, com dius tu) d’aquesta tradició, però jo he qualificat la meva adhesió dient que em sento més hereu del seu mètode i dels seus objectius que no pas de les seves premisses fonamentals, ni dels seus arguments, ni d’algunes de les conseqüències històriques que va tenir l’actuació concreta dels qui es deien seguidors de la Il·lustració. Per mi és un cas de “being right for the wrong reasons” i, a vegades, de contradiccions entre els principis i les actuacions. És a dir, era correcte el que deien, però no per les raons que donaven, ni tampoc va ser correcte l’aplicació que en alguns àmbits en van fer. Per tant, jo he dit que considerava legítim sotmetre les idees i les accions il·lustrades a la prova dels coneixements que avui tenim – i que llavors eren impensables – i, en conseqüència, seguint l’esperit, que no la lletra, de la Il·lustració, no descarto que haguem de replantejar-nos alguns dels antics supòsits i raonaments, i criticar el que alguns van fer en el seu nom. Sobre això, no t’has manifestat, tot i que crec que es podria considerar implícit quan dius que tu tampoc estàs d’acord ni amb la Tabula Rasa ni en el Bon Salvatge; i com que tampoc estàs d’acord amb el dualisme cartesià, crec que tu també poses en qüestió els tres pilars fonamentals de l’edifici teòric de la Il·lustració. Si és així, estem plenament d’acord, al menys pel que fa a les premisses teòriques. Faltaria saber què en penses de la seva aplicació pràctica.
2. L’essència humana segons Marx. Certament, Marx (o la seva traducció) no és un exemple de claredat expositiva, i sovint les seves paraules admeten diverses interpretacions. No és el cas, però, de les paraules que he citat, que diuen el que diuen, sense cap mena de dubte interpretatiu. I el que diuen és que “l’essència humana no és una abstracció inherent a cada individu [sinó que en realitat l'essència humana] és el conjunt de relacions socials”. És a dir, que essència humana = relacions socials; relacions que hem de suposar són les que es donen en la societat de la que forma part cada individu. I, per tant, l’essència de cada individu dependria només de la societat on neix, i potser del paper que jugués en aquesta societat; canviaria segons canviessin aquestes relacions socials, i possiblement canviés també d’acord amb el lloc que en cada moment ocupés en la organització social. És a dir, seria una essència absolutament variable i modulable en el decurs de la vida (per cert, tot el contrari del que s'entén per “essència”). I això no és veritat, o al menys no és tota la veritat. Hi ha una part de l’essència (o naturalesa) humana – que podem debatre si és poca o molta, o si és més o menys rellevant – que és absolutament independent de les “relacions socials” que es donen en la societat en la que un individu concret neix i viu, i del lloc que hi ocupa, perquè aquesta essència ja la tenia abans d’ingressar en la societat, i és la mateixa, neixi en una societat o en una altra. Imagina’t un infant que neix en una determinada societat, i que al cap d’uns anys el traslladem a una altra societat amb unes “relacions socials” totalment diferents. Quina és la seva essència humana, la que correspon a la primera societat o la de la segona? És que al canviar-lo de societat li fem un “reset” del cervell i el tornem a deixar amb la tabula rasa amb la que, suposadament, va néixer?. Aquesta afirmació de Marx és simplement una reformulació de la Tabula Rasa i si, com dius, estàs d’acord en que aquesta metáfora “no és acceptable per entendre la naturalesa humana”, no pots estar d’acord amb aquestes paraules de Marx.
Quan expliques que les paraules de Marx equivalen a dir que “l’ésser humà és un producte històric”, no sé ben bé què vols dir. Si per “producte històric” vols dir “producte del moment històric en el que viu”, tens raó en la interpretació de Marx, però, com he dit, no en el que signifiquen aquestes paraules. Si per “història” enténs també el llarg període evolutiu, llavors estic d’acord amb aquesta formulació, però no en que sigui equivalent al que diu Marx. Quan ell parla de “relacions socials”, jo entenc que es refereix a les relacions que es donen en un moment històric concret, i si és així, seria tant com suposar que l’essència humana canvia en una escala de temps d’anys o segles, que és el període típic de canvi d’aquestes relacions. En aquest cas, l’essència humana seria únicament “cultural”, sense que hi hagi rés més, rés que sigui més permanent, o que canvia només en escales temporals de desenes de mil·lenis. És a dir, tornaríem a la Tabula Rasa, que segons sembla no ens creiem.
Per tant, segueixo pensant que les paraules de Marx sí contradiuen “el rerafons genètic o biològic que [jo] reivindico i argumento”, i que és el que la ciència ha establert recentment.
3. Bakunin i el “Socialisme Real”. Dius que l’explicació de “l’experiència dels països anomenats del 'socialisme real' no ... sembla que estigui necessitada d’un rerafons filosòfic o biològic gaire elaborat”. Per tu, tot queda explicat dient que “el socialisme ... no pot ser el resultat de la voluntat d’una minoria revolucionària”. Amb la qual cosa estic, òbviament, d’acord. Ara bé, no crec que la teva “explicació” expliqui res. El que tu afirmes és una constatació, però no és una explicació del perquè “una minoria revolucionaria” pot arribar a creure’s capaç d’implantar el socialisme, i de perquè aquesta minoria està abocada al fracàs. I és precisament en la resposta a aquestes preguntes on Bakunin busca una explicació, que serà més o menys plausible, però que en absència d’alguna altra que vulguis elaborar tu, em fa quedar amb la seva: perquè no tenien ni idea de què és la naturalesa humana, ni de com sorgeix, ni com es manifesta, ni de com evoluciona.
4. Un Nou Paradigma. Tampoc et sembla que “la necessitat d’un nou paradigma per part de l’esquerra ... hagi de basar-se forçosament en una concepció més evolutiva de l’esdevenidor humà”. Per tu, el nou paradigma ha de basar-se en un “potent Estat del Benestar (amb tots els replantejaments que calguin) i en el respecte als límits ecològics del planeta. En definitiva, en l’ecosocialisme”. Analitzem doncs la teva alternativa.
No sé què entens tu per un “potent Estat del Benestar, amb tots els replantejaments que calguin”, però si entens quelcom semblant al que ara estem gaudint, posem per cas, a Europa, llavors hauràs d’explicar com es fa això compatible amb “el respecte als límits ecològics del planeta”. Si l’ecosocialisme és el que tu dius, no és més que un oximoron absolut, una contradictio in terminis. Considerar possible un Estat del Benestar semblant al nostre, generalitzat pels 6.500 milions d’habitants de la Terra – i 9.000 milions a mitjans de segle – és pur “whisful thinking”, o somiar truites, o fer volar coloms, que diem en català. És un impossible físic-biològic-evolutiu: senzillament, no hi ha prou recursos energètics, d’aigua, d’atmosfera i biològics per aconseguir aquest futur idíl·lic per tothom.
És precisament quan es fan quatre números, quan te’n adones que el futur no pot ser aquest, i quan veus que cal tornar a les arrels biològiques i evolutives per trobar un nou paradigme: l’home ha d’acceptar que el planeta té uns límits que no permeten un futur basat en l’abundància de l’Estat de Benestar – al menys sense una gran reducció de població. I és per això que ens hem de preguntar què és compatible amb la naturalesa humana i amb els límits de l’únic planeta que tenim per viure; què és el que cal per assegurar la supervivència de l’espècie en condicions que encara puguin dir-se “humanes”. Aquest és per mi el moll de l’os del que he anomenat l’esquerra darwininana.
5. L'Idea de Progrés. Estic d’acord en que la “nostra estimada Il·lustració” no és més que una concepció seglar – que “el marxisme va fer seva” – de l'idea jueva “de progrés lineal i ininterromput de l’esdevenidor humà”. El que jo penso, però, és que aquesta idea és equivocada. No hi ha cap evolució lineal i de progrés continuat en el món físic o biològic, és a dir, en el món real. Aquest és precisament un dels fetitxes que l’esquerra darwiniana vol enderrocar.
6. Desigualtat Genètica i Igualtat Social. Crec que en cap moment he dit que de la “variabilitat genètica [se’n pugui extreure] una desigualtat social i política”, i per tant, en això, estem d’acord. Ara bé, què vol dir que “la premissa de que tots els homes neixen lliures i iguals és ... irrenunciable”? Si hem quedat en que no és veritat que tots naixem iguals, perquè hauria de ser una premissa irrenunciable? A mi m’han ensenyat que en el raonament lògic, racional i empíric (herència de la nostra estimada Il·lustració) cal renunciar a premisses falses. Si de veritat volem defensar que existeixi la igualtat social i política, l’haurem de basar en premisses vertaderes i no en una premissa falsa. Quan es parteix d’una premissa falsa, és molt fàcil que et rebatin, i amb raó, la conclusió. L’esquerra darwiniana pretén precisament arribar a la conclusió igualitària però partint de premisses vertaderes, premisses que forçosament han de tenir en compte que tots naixem diferents. Que pugui semblar més difícil no vol dir que sigui impossible. El llibre de l’Steven Pinker, per exemple, intenta fer-ho. I és relativament senzill. La dotació genètica diversa no pot ser la justificació de la desigualtat social perquè la genètica és una loteria (des del punt de vista de qui la rep, obviàment), i els qui obtenen els "millors" premis en aquesta loteria no han fet cap mèrit per merèixer-ho, i per tant no pot ser la justificació de cap desigualtat. A més a més, quines de les característiques genètiques son "millors" que altres? És "millor" ser competitiu que cooperatiu? La valoració de la "qualitat genètica" la fa la societat en la que vivim, no és una qüestió intrinseca. La única desigualtat que pot ser justificable és aquella que es deriva d’un diferent grau d’esforç, no d’una loteria – genètica o d'altre mena. Recorda, ja ho va dir Marx: “de cadascú segons les seves possibilitats, a cadascú segons les seves necessitats”, la qual cosa està molt lluny d'una igualtat uniformadora.
6. Home/Dona. Crec que és evident que quasi sempre que parlo de “l’home” m’estic referint a l’espècie humana, no al sexe masculí. Tu intentes utilitzar l’expressió home/dona, la qual cosa és més correcte, però també més farragossa. Podríem convenir en que, tret d’uns casos molt concrets, quan diem “home” volem dir “espècie humana”?
7. Marx, Engels, Darwin i Malthus. En Marx va llegir L’Origen de les Espècies de Darwin a finals de 1860 i en una carta a Engels va dir que “tot i que està escrit en un estil anglès bast, aquest és el llibre que assenta les bases del nostre punt de vista en l’historia natural”. Nogensmenys, hi havia un aspecte de l’obra de Darwin que Marx va criticar des del primer moment: per ell, la “lluita per l’existència” de Darwin, de fet, “era la doctrina de Malthus aplicada al món vegetal i animal”, i com que en Malthus, i les seves teories de la sobrepoblació i de la inutilitat d’ajudar als pobres, era un dels principals objectes de la crítica de Marx, no podia acceptar completament el darwinisme perquè creia que, indirectament, donaria la raó a Malthus.
“És remarcable”, va escriure a Engels, “que Darwin reconeix en els animals i en les plantes a la seva societat anglesa, amb la divisió del treball, la competència, la obertura de nous mercats, els ‘invents’ i la ‘lluita per l’existència’ de Malthus”. Aquest element malthusià de la doctrina de Darwin, i el fet que el mateix Darwin manifestés que l’idea inicial de la selecció natural la va treure de Malthus, va tenyir l’opinió que Marx tenia de Darwin. El “pecat” de Darwin, segons Marx, era que les seves teories semblaven recolzar certs punts de vista “burgesos” sobre la competència i la teoria de la població de Malthus, i que altres, com ara Lange, transferien aquestes teories del món natural a l’historia de la humanitat, i d’aquesta manera “provaven” la seva validesa com a “lleis eternes de la societat humana”. És a dir, que les diferències entre rics i pobres no eren més que el reflex d’una llei natural que Darwin havia descobert. Aquesta és la raó, crec, per la qual l’esquerra sempre ha desconfiat del darwinisme: per l'utilització que n’ha fet la dreta i, segurament, també, perquè en el fons l’esquerra encara creu que podria ser que la dreta tingués raò: que acceptar un funcionament darwinista de la natura implica acceptar la “llei del més fort” en la societat.
En Marx i en Engels tenien dos errors bàsics. En primer lloc, no saber distingir les teories de la sobrepoblació de Malthus – correctes en allò que és fonamental – de les conseqüències pràctiques que en Malthus en derivava. No van ser capaços de distingir un diagnòstic correcte de la malaltia – la sobrepoblació – del tractament erroni recomanat per Malthus: l’abandó dels pobres a la seva sort. I el segon error era creure que perquè ells consideraven que Malthus estava equivocat, llavors Darwin també tenia que estar-ho.
Avui sabem que la interpretació que feien Marx, Engels i els apologistes de l’status quo de les idees de Darwin era simplista, injusta per Darwin, i equivocada, perquè, com bé va intuir Kropotkin en el seu Apoyo Mutuo, un dels elements fonamentals de la teoria de l’evolució descansa precisament en la cooperació. A la naturalesa hi ha competència però també col·laboració, i les espècies més “avançades”, la humana entre elles, són precisament aquelles en les que la cooperació pesa més que la competència intraespècie. La tasca de l’esquerra darwinista és, precisament, redreçar aquest error, acceptant les teories de Darwin i el diagnòstic de Malthus, que són correctes, però demostrant que d’aquestes teories no se’n deriven les conclusions de la dreta, sinó que, molt al contrari, donen suport als valors de l’esquerra. És a dir, arribar als valors de l’esquerra des de les premisses correctes de Darwin i Malthus.
8. Sociobiologia. No és agosarat perquè és correcte dir, com dius, que m’identifico bastant amb els plantejaments de la sociobiologia. El que no he entès mai és quins són els principis de la sociologia convencional. Potser tu me’ls podries explicar. Jo crec en la Consilience de la que parla E.O. Wilson. És a dir, en la necessitat d’atansar les ciències socials en les naturals. Els atacs que ha rebut Wilson des de l’esquerra marxista no són altra cosa que la persistència dels errors de Marx i Engels fins els nostres dies, com crec que ha quedat definitivament establert. Veure, per exemple, el llibre Defenders of the Truth: The sociobiology debate, de Ullica Segerstrale, Oxford University Press, 2000.
Com he dit, no crec que les discrepàncies que he intentat posar de relleu ens hagin de dificultar el diàleg sobre Esquerra i Nació, i per tant, sinó tens res a dir, per mi, podriem començar.
Salutacions,
Marcel
posted by Marcel at 12:13 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home