Prolegomen (MC)
15 d’Octubre de 2006
Benvolgut Jordi,
Com vaig dir-te, crec que abans de començar a parlar sobre Esquerra i Nació, em sembla convenient intentar deixar establerts uns principis filosòfics que poden tenir força a veure amb les qüestions que discutirem. Si no estiguéssim més o menys d’acord en unes posicions per a mi bàsiques, seria inútil embolicar-nos en qüestions derivades perquè les discrepàncies a aquest nivell no farien sinó reflectir diferents visions en qüestions més fonamentals. Si aquest fora el cas, crec que el debat hauria de centrar-se primer en allò que és més fonamental per, un cop aclarit aquest nivell, poder passar a veure com cadascú ho trasllada a la qüestió objecte del debat més concret.
Com veuràs, he triat uns quants problemes filosòfics que per a mi són força bàsics. No estic segur que aquests siguin els únics, o fins i tot els més rellevants, i per tant estic obert a afegir-n’hi qualsevol altre que consideris apropiat, o a rectificar-ne o eliminar-ne algun si em convences de que és erroni, inadequat o irrellevant.
Les qüestions que he triat estan sobretot relacionades amb la naturalesa humana, perquè crec que aquest és un aspecte fonamental per entendre algunes de les qüestions que discutirem. És a dir, es tracta d’entendre com som i perquè som com som; i també fins a quin punt podem (o hauríem d’intentar) ser diferents. Són també qüestions relacionades amb quina és la millor forma d’entendre el món – físic i social – i d’esbrinar com funciona. Ja sé que es tracta de velles qüestions, molt debatudes pels clàssics, a les quals se’ls va donar una determinada resposta durant la Il·lustració; una resposta de la qual, suposo, ens sentim ambdós hereus, als menys en línies generals.
Jo sóc de formació científica, de ciències naturals més que socials, i per això tinc el “vici” d’intentar aplicar la visió i els mètodes científics a tot el que penso i faig. Crec, però, que és aquesta una de les contribucions més valuoses de l'herència il·lustrada: no fer cas dels dogmes i intentar entendre les coses amb l’ajuda de la raó i el coneixement empíric. En coherència amb això, precisament, crec que és lògic i legítim intentar aplicar els coneixements científics desenvolupats des de la Il·lustració, fins i tot per reconsiderar alguns dels seus principis i conclusions, amb l’objectiu d’adaptar-los millor al que en cada moment coneixem. Mantenir fossilitzades respostes il·lustrades tradicionals, que poden no ser coherents amb descobriments científics posteriors, crec que seria trair l’esperit de la Il·lustració, i que fins i tot hauria de ser considerat contrari a la Il·lustració. Espero que en aquest esperit interpretis algunes de les coses que segueixen i que ben segur sortiran, tard o d’hora, en el decurs del debat i que, en primera instància, et poden sorprendre.
Dit això, passo a desgranar les qüestions preliminars sobre les que m’agradaria saber si estem d’acord.
Dualisme o Monisme?
Com bé saps, el Dualisme, com a posició filosòfica, consisteix en establir una distinció fonamental entre la matèria i la ment. En creure que la ment és quelcom independent del cos que habita; que està subjecte a lleis pròpies, diferents de les de la matèria; i que, concebiblement, pot deixar el cos i seguir existint en un altre lloc. El Monisme, o materialisme, al contrari, afirma que la ment és una manifestació més de la matèria i que no pot existir fora d’ella. Per dir-ho resumidament, podríem dir que per un monista “la ment és allò que el cervell fa”, i que, per tant, tota explicació del comportament humà cal buscar-la, en última instància, en el funcionament del cervell, i no en cap altre instància exterior o superior.
Durant mil·lenis, semblava que l’univers estava dividit en dos: per un costat, el món dels fenòmens, les lleis, i dels esdeveniments físics; i per altre costat, el món de les idees, els significats, les raons, els sentiments, i les intencions, l’explicació de les quals s’havia de buscar en quelcom aliè al món físic: en allò que se’n diu la metafísica. El dualisme ha estat durant molt temps la concepció dominant, i segurament encara ho és fora dels àmbits científics. En el món científic, en canvi, i, en general, en aquella part de la població intel·lectualment més preocupada, crec que pot afirmar-se que avui domina el monisme.
René Descartes, una de les figures més influents de l’escola racionalista i, com a tal, un dels filòsofs que va donar empenta a la Il·lustració, és el pare del dualisme. Segons deia, “hi ha una gran diferència entre el cos i la ment, ja que el cos és per la seva pròpia naturalesa sempre divisible, i la ment, en canvi, és indivisible ... Amb això en tinc prou per estar convençut que la ment – o ànima – del home és completament diferent del seu cos, fins i tot si no me’n hagués ja donat compte per altres motius”. Descartes va fer, així, una concessió fonamental a la metafísica. Catòlic de tota la vida, creia en un Deu que era un ser absolutament perfecte, i que es manifestava en la seva ment pel poder de la idea d’un ser tal. Aquesta estratagema li va permetre deixar de banda les qüestions espirituals per concentrar-se en les materials que era el que realment l’interessava, esquivant així la persecució de l’Església. Descartes va trobar també una avantatge moral en el dualisme: “Res hi ha més efectiu a l’hora de desviar els esperits febles del recte camí de la virtut que suposar que l’anima del animal és de la mateixa naturalesa que la nostra, i que, per tant, després d’aquesta vida no tenim rés que témer o esperar, al igual que les mosques o les formigues”.
Avui sabem que Descartes no tenia raó, i que el que expressava Hobbes quan deia que la vida i la ment podien explicar-se segons “les lleis de la mecànica”, era el punt de vista correcte, si per “lleis de la mecànica” entenem les lleis del món físic i biològic, tal i com són interpretades pels últims avenços científics. La unificació de la nostra comprensió del que és la vida amb les lleis de la matèria i la energia ha estat la conquesta científica més important de la segona meitat del segle XX. Restava només un mur per enderrocar en el paisatge del coneixement; un mur que els científics socials del segle XX guardaven curosament: el mur que separa la matèria de la ment, el món material del món espiritual, la biologia de la cultura, la naturalesa de la societat, i les ciències naturals de les ciències socials, les humanitats i l’art.
Però aquest mur està caient, empès per les noves idees de quatre disciplines avui a la frontera del coneixement: les ciències de la ment, el cervell, la genètica i l’evolució. Potser m’estendré molt, però crec que s’ho val, ja que aquests últims avenços encara no formen part del coneixement comú. Si vols aprofundir en aquests aspectes de la qüestió, et recomano el llibre La Tabla Rasa: la moderna negación de la naturaleza humana, de Steven Pinker, editorial Paidós, que desenvolupa aquestes idees amb molt de detall i, al meu parer, acertadament.
El primer pont entre biologia i cultura és la ciència de la ment: la ciència cognitiva. La revolució cognitiva ha canviat completament la forma com entenem i parlem de la ment, amb cinc idees fonamentals:
§. És possible atansar el món mental en el món físic mitjançant els conceptes d’informació, computació i retroalimentació (teoria computacional de la ment).
§. La ment no pot ser una tabula rasa, com deia Locke, ja que les tabulas rases no poden fer res.
§. És possible generar un ventall infinit de comportaments a partir dels programes finits de la ment, per combinatòria.
§. És possible que darrera de les variacions superficials que observem entre les cultures hi hagin mecanismes mentals universals.
§. La ment és un sistema complex que està composat de moltes parts, o mòduls, que interactuen.
El segon pont entre la matèria i la ment és la neurociència cognitiva, la ciència que estudia com el cervell genera els coneixements i les emocions, i que postula que tots els nostres pensaments i sentiments, les alegries i les penes, els somnis i els desigs són el resultat de la activitat fisiològica del cervell.
El tercer pont entre la biologia i la ment és la genètica de la conducta, l’estudi de com els gens afecten al comportament. Tot el potencial per pensar, per aprendre, per sentir i per actuar que distingeix als humans d’altres éssers vius està en la informació continguda en el ADN de l’òvul fertilitzat. Òbviament, no es tracta d’un determinisme genètic, com bé indica la paraula “potencial”.
I, finalment, el quart pont entre la biologia i la cultura és la psicologia evolutiva, l’estudi de la història filogenètica i de les funcions adaptatives de la ment. Darwin va demostrar com el miratge del disseny del món natural pot explicar-se per la selecció natural. Com tots els éssers vius, els humans som el resultat d’aquest procés; hem arribat fins aquí perquè hem heretat trets, qualitats i comportaments que van permetre als nostres avantpassats sobreviure i reproduir-se. La psicologia evolutiva explica perquè la nostra ment no és una tabula rasa. La ment humana es va formar i evolucionar, com qualsevol altre òrgan, per un procés de competència darwiniana amb la resta de la natura, inclosos els altres pre-humans.
D’acord amb aquesta visió, l’amor, la voluntat i la consciència, junt amb les demés manifestacions que considerem exclusivament humanes – que havien estat la prerrogativa de “l’ànima” – i que, tradicionalment, es consideraven diferents de les funcions merament “biològiques”, són plenament biològiques. És a dir, són adaptacions evolutives cablejades en els circuits neuronals del cervell.
Per tant, hem declaro monista, o si vols materialista-biològic-evolutiu, en el sentit que he descrit.
Això no vol dir, òbviament, que consideri que tenim avui una explicació correcte i complerta del funcionament de la ment humana, ni que, necessàriament, puguem algun dia arribar a tenir-la, però sí crec que obliga a considerar que davant de qualsevol fenomen humà, com ara els que ens ocupen, sempre hem de començar per aquí, i fugir de suposades explicacions basades en altres hipòtesis que contradiguin el monisme o l’evolucionisme, ja sigui explícitament o soterradament, o que, simplement, no en facin cap cas. Quan no tinguem suficients coneixements per explicar quelcom sobre aquesta base, hauríem d’acceptar que es tracta d’una qüestió oberta que queda pendent de resolució i sobre la que únicament es pot especular.
L’Evolució Darwiniana
Em declaro d’antuvi evolucionista darwinià convençut, fins a les seves últimes conseqüències. Crec que podria renunciar a moltes altres conviccions abans d’haver d’abandonar aquesta.
L’idea fonamental de Darwin – la de l’evolució per selecció natural – és possiblement la contribució més gran dels darrers segles al coneixement humà. Poques idees han inspirat reaccions tan intenses, ja sigui des de la dreta de l’espectre polític com des de l’esquerra; i poques idees han estat tan maltractades i tergiversades pels seus oponents, però també per molts dels seus partidaris. Poques idees, també, han explicat tantes coses, i d’una forma tan senzilla com potent. La teoria darwinista és una teoria científica, i una gran teoria, fermament establerta com poques altres. Certament, segueixen havent-hi controvèrsies sobre alguns aspectes que es deriven de la teoria bàsica, però aquells qui es senten amenaçats pel darwinisme, i esperen que aquestes controvèrsies acabin amb el seu mal son, estan equivocats. Aquestes controvèrsies són simplement ciència en funcionament, i no importa quin bàndol les guanyi, el resultat no modificarà l’idea darwinista bàsica. El que sí és cert, com reconeixen els seus crítics més radicals – els creacionistes – és que l’idea de Darwin és “perillosa”, molt perillosa, perquè s’endinsa, i molt, en el teixit de les nostres creences més fonamentals; molt més profundament, fins i tot, del que s’atreveixen a admetre molts dels seus partidaris.
No és el moment de descriure la teoria de Darwin ni les seves implicacions; això seria llarg i ens portaria molt lluny del terreny de la nostra discussió. Només si tens algun dubte sobre algun dels aspectes concrets del darwinisme que faré servir en els meus arguments, amb molt de gust intentaré respondre. És un dels temes que m’apassiona. Si vols aprofundir en aquesta qüestió, et recomano un llibre de Daniel Dennett, La Peligrosa Idea de Darwin: la evolución i el sentido de la vida, publicat per Galaxia Gutemberg (2000). Voldria, però, referir-me breument a com s’ha tractat (o millor dit, a com no s’ha tractat o s’ha maltractat) el darwinisme des de l’esquerra, perquè crec que és una de les assignatures pendents que tenim aquells qui ens reclamem d’aquesta tradició. Des de l’esquerra, sovint s’ha considerat també al darwinisme una teoria perillosa perquè, suposadament, pot donar suport a alguns dels prejudicis típics de la dreta més reaccionària, i fins i tot, feixista. Això no és així, o al menys no és aquesta la única interpretació possible, però crec que l’esquerra no ha fet prou per deixar-ho clar. I això sí que és perillós, perquè la teoria és correcte, i com deia Aldous Huxley, “els fets són els fets, i no deixen d’existir simplement perquè els ignorem”. Hauríem de ser capaços de no deixar ni ombra de dubte de que les posicions d’esquerra són compatibles amb el darwinisme, ja que en cas contrari regalaríem a l’enemic una arma formidable. Si el darwinisme no és compatible amb els valors de l’esquerra, llavors aquests valors estan equivocats i són inútils, perquè el qui segur que no està equivocat és el darwinisme.
En una de les cèlebres Tesis sobre Feuerbach, la VI, Marx va escriure:
“... l’essència humana no és una abstracció inherent a cada individu. En la seva realitat [l’essència humana] és el conjunt de relacions socials.”
La conseqüència d’aquesta creença – que en lloc Marx argumenta convincenment – és que si canviem “el conjunt de relacions socials”, podem canviar totalment la naturalesa humana. Aquesta suposició és al cor del Marxisme i, en general, del pensament marxià, i, per tant, ha influenciat bona part del pensament de gairebé tota l’esquerra. Bakunin, en la seva obra, Estatisme i Anarquia, tot criticant el sufragi universal representatiu defensat pels seguidors de Marx i pels demòcrates liberals, deia que darrera la democràcia representativa s’amagava “el despotisme de una minoria governant” i que això era molt més perillós perquè “aquesta minoria sembla l’expressió de l’anomenada voluntat popular”. El resultat, deia, “és el domini de la gran majoria a mans d’una minoria de privilegiats”. “Ja sé que els marxistes diuen que, en cas de guanyar ells, aquesta minoria seria també treballadora”, seguia dient, “però un cop elegits com a representants i governants del poble, deixarien de ser treballadors. I des de les altures de l’Estat mirarien per damunt a tots els seus ex-companys. A partir d’aquest moment no representarien a la gent, sinó a sí mateixos i defendrien el seu dret a governar a la resta com millor els convingués. Aquells qui dubten d’això no saben rés de rés sobre la naturalesa humana.”
La tràgica història del darrer segle de governs que es deien, o es diuen, marxistes, demostra abastament que, al menys en això, en Marx estava equivocat, i que els “malsons” que li produïa l’autoritat a Bakunin eren profètics. La qual cosa, òbviament, no vol dir que la solució que Bakunin proposava al problema de l’autoritat hagi de funcionar millor, però es fa difícil no coincidir amb ell quan deia que Marx i els seus seguidors “no sabien rés de rés sobre la naturalesa humana”.
L’esquerra necessita un nou paradigma. El col·lapse del comunisme i l’abandó dels objectius socialistes tradicionals per part dels anomenats socialistes democràtics o socialdemòcrates, han deixat a l’esquerra orfe dels objectius que al llarg de dos segles li van donar poder polític i influència intel·lectual i social. No n’hi ha prou en defensar “l’estat del benestar” amb una mica més de passió que la dreta. L’estat del benestar és una construcció liberal per desactivar les pretensions de canvis reals i, a més a més, és inviable a nivell global. L’esquerra necessita noves idees i noves estratègies que puguin revitalitzar-la. Com diu Peter Singer, “una font de noves idees pot ser una aproximació al comportament humà en l’àmbit social, polític i econòmic basada en una comprensió moderna de la naturalesa humana”. És hora de que l’esquerra es prengui en serio el fet de que som animals evolucionats, i que portem al damunt nostre l’evidència d’aquesta evolució, no solament en la nostra anatomia i en el nostre ADN, sinó també en el nostre comportament. En resumides comptes, és hora de desenvolupar una esquerra darwiniana, com defensa, amb algunes insuficiències, Peter Singer, en un petit llibre que també et recomano, Una Izquierda Darwiniana: política, evolución i cooperación, de Crítica (2000).
Et demano, per tant, que interpretis el que exposaré més endavant en relació a la qüestió nacional, com un modest intent de contribuir a aquesta esquerra darwiniana de la que parla Singer.
Dues concepcions de la Relació Home-Naturalesa
La nostra concepció de la relació entre l’home i la naturalesa, i el seu reflex en les teories econòmiques i socials convencionals descansa encara, majoritàriament, en el mite de la Creació. A diferència de les religions animistes primitives, que poden interpretar-se com a sistemes culturals resultat de la selecció natural – per la seva funció de preservació del habitat – i a diferència, també, de la concepció grega dels cicles, la cristiandat va heretar del judaisme la idea d’una evolució unilineal en la que Deu va crear l’Univers i el món perquè l’home en gaudís, col·locant a les altres espècies i a la resta de la natura en una posició subordinada, al servei del ser suprem de la Creació, l'home, que va ser creat a imatge i semblança del creador.
Segons la concepció judeo-cristiana-musulmana, la realització de la condició humana no depèn de que respectem els condicionants de la naturalesa, ja que aquesta no té lògica pròpia, sinó que segueix els designis divins. N’hi ha prou, per tant, amb seguir aquests designis, interpretats, òbviament, pels líders religiosos. Així com les religions primitives van derivar els seus preceptes i costums del que havien observat funcionava segons els mecanismes naturals, les normes i creences de les cultures monoteistes es deriven de concepcions intrínsecament humanes, com, per exemple, les del vici i la virtut que són independents de qualsevol llei física o natural. Es tracta, òbviament, d’una visió totalment antropocèntrica del món i de la realitat física que ens envolta, en la que l’espècie humana és a l’origen de la natura i representa la seva culminació, sent per tant la mesura de totes les coses. La naturalesa, segons aquesta visió, és simplement un instrument del que tenim dret a servir-nos en benefici propi, fins a les seves últimes conseqüències.
En front d’aquesta visió antropocèntrica del món, n’hi ha una altra radicalment diferent que podríem qualificar de visió científica, naturalista o ecològica del home i de la seva relació amb la natura. Aquesta visió considera l’espècie humana com una espècie més, tot el singular que es vulgui, però sotmesa als mateixos condicionants i limitacions que les demés espècies. La seva història, per tant, és una història de canvi i adaptació, cap a un final indeterminat, ja que la trajectòria habitual de les espècies és de cicles d’ascens i caigudes, i, finalment, d’extinció.
El pensament antropocèntric occidental, en canvi, està dominat per la idea d’una evolució unilineal – seguint una trajectòria de progrés – mentre que els processos de canvi a la naturalesa solen evolucionar seguint moltes trajectòries diferents i simultànies (evolució multilineal), algunes de les quals progressen, mentre que altres s’estanquen o s’extingeixen. La visió científica intenta utilitzar models i explicacions sense biaixos humans, mentre que la visió antropocèntrica interpreta i explica la història només, o principalment, a partir consideracions humanes. L’antropocentrisme atorga una importància decisiva a objectius i propòsits, generalment associats a l’home i a la seva exaltació, i analitza els processos naturals en funció dels interessos i les percepcions humanes. La visió naturalista, en canvi, veu a l’home com un partícip més en el procés evolutiu, no com el seu centre o culminació, i accepta que l’espècie humana ha evolucionat i evoluciona com qualsevol altra.
Resumint, la concepció antropocèntrica es diferencia de la naturalista al menys en tres aspectes fonamentals:
§. Presenta a l’home com a no subjecte al funcionament i a les limitacions de la naturalesa, en lloc de considerar-lo partícip dels mecanismes de selecció i evolució natural, junt amb altres formes de vida.
§. Estableix els factors que determinen el triomf de l’home – la seva obediència a les lleis de Deu, la seva submissió a les regles morals, o la cerca de la seva autorrealització – amb concepcions derivades de la nostra imaginació, a diferència de la visió naturalista que contempla el resultat de les nostres actuacions en funció del grau de satisfacció dels criteris naturals i evolutius.
§. Pressuposa com inevitable, o quasi, un final feliç en el que l’home arribarà a un estat de benestar i felicitat total, sense contemplar la possibilitat de regressions o catàstrofes. Segons el punt de vista naturalista, la desaparició de l’espècie humana es virtualment inevitable, i a la vista de l’experiència passada i de les tendències actuals, un ensorrament de la civilització actual es veu força probable.
No es tracta, com podria semblar, d’un contrast entre els punt de vista religiosos i científics del món. És quelcom més profund, ja que, com he dit, altres visions religioses no comparteixen l’acusat antropocentrisme de la tradició jueva-cristiana, i, en canvi, aquest biaix el trobem també en altres tradicions intel·lectuals que no es reclamen de caire religiós, com ara l’humanisme. Es tracta, per tant, del contrast entre una visió humanista, per definició antropocèntrica, i que pot o no ser de caire religiós, i una visió naturalista que té també versions religioses i altres que no ho son.
La meva és una visió naturalista sense cap mena de component religiosa.
La Fal·làcia Naturalista i la Fal·làcia Moralista
Hi ha qui acusa al pensament naturalista de cometre l’anomenada “fal·làcia naturalista”, aquella que consisteix en pensar que els resultats del funcionament de la naturalesa, siguin quins siguin, són bons, per definició, i que, per tant, no podem o no hauríem de fer rés per modificar-los. És el que els anglesos descriuen quan diuen que no es pot caure en confondre el “is” amb el “ought to be”. Aquesta és la fal·làcia que caracteritza, per exemple, al Darwinisme Social, una concepció de Herbert Spencer – el filòsof anglès i teòric del liberalisme clàssic, inventor de l’expressió “supervivència del més fort” – que deia que només cal observar el resultat de l’evolució per descobrir què és allò que és bo i correcte. És a dir que, que allò que és bo és el que ha tingut èxit evolutiu. Spencer, a més a més, confonia l’èxit social – la riquesa, l’status i el poder – amb l’èxit evolutiu dels qui assoleixen aquest éxit. Spencer va ser refutat contundentment pel filòsof moral G.E. Moore en la seva obra Principia Etica i, per tant, no m’hi estendré.
El pensament naturalista consisteix en un intent d’explicitar alguns aspectes fonamentals del que ha de ser una bona forma de viure per l’home, en base a consideracions sobre la seva naturalesa. El naturalisme, per tant, no pot ser refutat pel fet obvi de que no es pot derivar una afirmació sobre el que “hauria de ser” en base a una constatació del que “és”, i reflexions com aquestes no poden considerar-se contràries al naturalisme com a construcció teòrica. Una cosa és negar que un determinat conjunt de fet naturals, per sí mateixos, puguin ser condició necessària per justificar una conclusió ètica, i una altra cosa, molt diferent, és dir que qualsevol conjunt de fets naturals serà sempre insuficient per justificar conclusions ètiques.
Segons la doctrina filosòfica i social standard, si ens quedem fermament ancorats en l’àmbit dels fets que descriuen el món tal i com és, mai podrem arribar a un conjunt d’aquests fets, que considerats com axiomes, ens portin a conclusions ètiques que poguéssim considerar definitivament provades. Sí, podria ser veritat, i què? Perquè no ens preguntem: si el “hauria de ser” no es pot derivar d’alguna manera del que “és”, llavors a partir de què l’hem de derivar? És que el “hauria de ser” flota en l’espai mental, impertorbable pels fets establerts per qualsevol altra disciplina o per la tradició? És que les nostres intuïcions morals sorgeixen d’algun mòdul ètic misteriosament implantat en el nostre cervell (o en el nostre cor, com abans es deia)? Això sí que seria quedar-nos penjats del sostre agafats a la brotxa! Si és que realment hi ha un mòdul moral al cervell, cosa probablement certa, com hi ha mòduls pel llenguatge, pel reconeixement de persones, o per la por, ens hauríem de preguntar com funciona, com va evolucionar i, el que és més important, per què va fer-ho de determinada forma?
Amb què comptem per arribar al “hauria de ser”? Per mi, la resposta més convincent és: l’ètica ha de ser quelcom basat en una valoració del que és la naturalesa humana; en un sentit del que és o del que pot arribar a ser l’ésser humà; i amb allò que un ésser humà vol ser o tenir. En aquest sentit, el naturalisme no és cap fal·làcia. Crec que no es pot negar que la ètica ha de ser la conseqüència, d’alguna manera, de tenir en compte aquestes qüestions sobre la naturalesa humana. Podem estar en desacord en on millor buscar els fets més rellevants d’aquesta naturalesa – si en les novel·les, en els texts religiosos, en experiments psicològics o en la recerca biològica o antropològica, però no en que l’ètica ha d’estar basada en una determinada concepció de la naturalesa humana. La fal·làcia no és aquí, sinó en qualsevol intent de passar d’una forma senzilla i mecànica dels fets als valors. En altres paraules, la fal·làcia consisteix en un reduccionisme primitiu i mecànic dels valors en fets, en lloc d’aplicar un reduccionisme modest, aquell que intenta unificar el nostre punt de vista del món de tal forma que els nostres principis ètics no xoquin irracionalment amb el funcionament del món.
Crec, doncs, que el meu naturalisme no està basat en un fal·làcia.
La contrapartida a la fal.làcia naturalista és la fal.làcia moralista. És a dir, que si un tret és considerat moral, llavors l’hem de trobar a la naturalesa. O dit d’una altra manera, el “hauria de ser” implica el “és” o al menys el “pot ser”. Segons aquesta manera de pensar, la naturalesa humana només tindria característiques virtuoses (no hi hauria en ella ni violència, ni crims gratuïts, ni ambicions desmesurades, ni explotació), o, si de cas, no tindria cap mena de tret innat, seria una naturalesa verge, perquè per alguns l’alternativa és inconcebible. Aquesta fal·làcia és la que hi ha darrera de dos suposicions bàsiques de la Il·lustració i del pensament “progressista” modern: la Tabula Rasa de Locke i el Bon Salvatge de Rousseau. Segons aquest punt de vista, l’home neix sense cap mena de condicionament biològic o genètic i és, per naturalesa, bo. És la societat la que escriu el que vol en la tabula rasa de cada individu, i qualsevol comportament dolent ha de ser, per tant, conseqüència de la societat en la s’ha desenvolupat aquest individu.
Crec que aquesta és una posició extrema i errònia. La naturalesa humana no pot ser una tabula rasa en la que s’hi pugui inscriure el que és vulgui; és el resultat de la nostra evolució com espècie i, des de la perspectiva d’avui, forçosament, ha de tenir trets bons i dolents. El comportament que ens va servir per sobreviure en un temps remot no és, necessàriament, el que ens cal avui, però no per això podem evitar el rastre que ha deixat en els nostres gens. El màxim al que podem aspirar, socialment, és a construir una societat que ajudi i afavoreixi l’expressió d’allò que considerem bo i que minimitzi i penalitzi el que és contrari al més ampli desenvolupament de les nostres facultats positives pel major nombre de persones possible.
Sóc per tant contrari a la fal.làcia moralista, en les seves dos vessants: la tabula rasa i el bon salvatge.
Determinisme genètic?
Sóc conscient de que quan és parla de relacions entre l’herència genètica-evolutiva i el comportament humà, sorgeix ràpidament l’acusació de “determinisme genètic”, la suposició de que tot el nostre comportament vindria determinat per l’herència genètica de cadascú: la posició totalment contrària a la Tabula Rasa.
El descobriment del ADN i la seqüenciació del genoma humà han posat de relleu que cada individu és genèticament únic i que hi ha molta variació genètica entre els individus normals (no patològics) d’una mateixa espècie. Hi ha per tant, diferències innates entre nosaltres (si els nostres cossos són diferents, perquè no ho haurien de ser els nostres cervells?), el qual no vol dir que documentar aquestes diferències revelarà el funcionament de la naturalesa humana, de la mateixa manera que estudiar les diferències entre models de cotxes no ens diu rés sobre com funciona el motor d’explosió. Tot i així, aquestes diferències tenen la seva importància. Si hi ha moltes formes en que les persones poden variar genèticament, llavors la seves ments han de tenir parts i atributs genèticament influenciats, que fan que siguin possibles variacions de comportaments. Qualsevol concepció moderna de la naturalesa humana ancorada en la biologia (i no en les concepcions tradicionals ancorades en la filosofia, la religió o el sentit comú) ha de predir que les facultats que ens fan humans mostren variacions quantitatives i qualitatives entre individus, tot i que el seu disseny fonamental (el funcionament de la genètica) sigui universal. La selecció natural depèn precisament d’aquestes variacions, i tot i que tendeix a reduir-les en el temps, mai les esgota completament.
La “tabula”, doncs, no pot ser “rasa” si els diferents gens la poden fer més o menys simpàtica, tímida, llesta, articulada, aventurada, poruga, feliç, neuròtica, oberta o introvertida. Si els gens han d’afectar la ment en aquestes i altres característiques, llavors la ment ha de tenir moltes parts i característiques que es veuen afectades genèticament. Avui sabem, per exemple, que les nostres personalitats difereixen en cinc dimensions principals: tots som en cert grau introvertits o extravertits, neuròtics o estables, curiosos o abúlics, agradables o desagradables, i actuem premeditadament o ens deixem portar, en major o menor grau. Totes aquestes dimensions bàsiques de la nostra personalitat s’hereten, amb aproximadament un 40 ó 50% de les variacions observades en una població típica degudes a diferències genètiques. La selecció natural ens ha dotat d’una ment complexa i universal, i s’ha demostrat que la ment d’un infant té ja categories bàsiques com ara objectes, persones i eines, i que moltes habilitats mentals apareixen en totes les cultures humanes, en infants abans de que hagin adquirit una cultura determinada, i en criatures que no han estat immergides en cap cultura. Per tant, ja no podem suposar que la ment és una simple tabula rasa o un manyoc de plastilina.
Ara bé, vol dir això, que estem genèticament determinats? No, ni de lluny. El debat sobre la importància de la component genètica envers la social o cultural ve de lluny, i la possibilitat de que l’herència jugui algun paper, per mínim que sigui, encara xoca. Hi ha gent que pensa que acceptar que existeix una naturalesa humana, és a dir, un bagatge genètic, únic i individual, amb el que cadascú de nosaltres va venir al món, empaquetat i repetit en cada una de les nostres cèl.lules – amb un disseny que compartim tots el humans – és acceptar també el racisme, el sexisme, l’agressió, la cobdícia, la guerra, el genocidi, el nihilisme, el feixisme, la política reaccionària, l’status quo, i l’abandó dels dèbils. Per molts, l’idea de que la ment té una organització innata no és una hipòtesi que pot resultar vertadera o falsa, sinó que solament pensar-hi és ja una immoralitat. És per això que molts perceben l'idea de la naturalesa humana com una idea perillosa. No és el meu cas, i espero que tampoc sigui el teu.
No es tracta, òbviament, de contrarestar una posició extrema amb una altra igual d’extrema: la veritat cau en algun lloc intermedi. En alguns casos, l’entorn social i cultural proporciona una explicació correcte – per exemple, a l’hora de determinar quina llengua parlem. En altres casos, posem per cas el de certs desordres neurològics, l’explicació correcte és l’hereditària. En la majoria dels casos, però, l’explicació correcte és la d’una complexa interacció entre l’herència i l’entorn: la cultura és crucial, però la cultura no podria existir sense les facultats mentals que fan possible aquesta cultura i les seves formes diverses.
De fet, resulta curiós que aquells qui prenen una posició extrema – que la cultura ho és tot – sovint són considerats “moderats” i que els qui prenen una posició moderada – que ni els gens ni la cultura ho expliquen tot – són considerats “radicals” perillosos.
La Tabula Rasa se la va inventar Locke per combatre la teoria de les idees i diferències innates que es feien servir en el seu temps per justificar dogmàticament l’status quo polític i econòmic, com ara l’autoritat de l’església i el dret diví de la monarquia, i per soscavar el caràcter hereditari de la reialesa i l’aristocràcia; qüestions que llavors eren considerades veritats auto-evidents. Si tots naixíem iguals, la organització social havia de fonamentar-se en el consens mutu, i en els coneixements que tota persona podia adquirir; i l’esclavatge era anti-natural. La igualtat com a manifestació d’un ordre social just era també conseqüència de la igualtat de naixement. Certament, és una forma senzilla d’arribar als valors progressistes en oposició a l’absolutisme. Va servir al seu moment, però era massa senzilla per ser veritat. No ho és. Vol dir això que hem d’abandonar aquests valors? No. Vol dir que els haurem de raonar d’una altra manera, coherent amb el que ara sabem. Aquesta és una dels tasques de l’esquerra darwinista a la que m’he referit i que no és el moment de seguir desenvolupant.
La Qüestió de la Cultura
A primera vista, sembla que les cultures humanes tenen una variació immensa, i els capricis aparents de les múltiples cultures porta de forma natural a la doctrina segons la qual la cultura habita en un univers separat dels cervells, els gens i l’evolució. Això no és més que una reformulació de la Tabula Rasa, una tabula que estaria biològicament verge i que s’ompliria amb la cultura. Sovint és diu que la principal diferència entre l’espècie humana i les demés espècies és que mentre les altres espècies evolucionen genèticament, l’home ho fa culturalment. La qual cosa és fins a cert punt certa, però no tan significativa com es pretén quan es margina qualsevol explicació genètica-evolutiva a l’hora d’analitzar fenòmens socials.
La cultura no és una loteria, sinó que ha de ser entesa com una part del fenotip humà: el conjunt de caràcters visibles que un organisme o un grup presenta com a resultat de la interacció entre el seu genotip i l’entorn (el color de la pell, els cinc dits de la mà i altres coses aixì són fenotips físics). El fenotip, la cultura en aquest cas, és allò que ens permet sobreviure, progressar i perpetuar-nos, és a dir que ens atorga, o no, avantatges evolutives. A llarg termini només sobreviuen individus o grups amb fenotips adaptats al seu entorn.
El fenomen que anomenem “cultura” sorgeix quan un grup humà posa en comú i acumula els seus descobriments; quan adopten convencions per viure conjuntament i per coordinar la seva feina i resoldre els seus conflictes. Quan grups diferents, separats en el temps o geogràficament, acumulen diferents coneixements i convencions, usem el plural i els anomenem “cultures”. Les diferents cultures no sorgeixen de gens diferents, i des d’aquest punt de vista és cert que no són fenòmens genètics, però tampoc viuen en un món separat, ni donen forma a unes ments que sense la cultura serien amorfes. Les cultures són el resultat de la interacció entre la naturalesa humana i les condicions històriques en les que un grup humà es desenvolupa, i la seva diversitat és testimoni de fins a quin punt no estem “genèticament determinats”.
La cultura no seria possible sense els circuits neuronals que acompleixen el meravellós procés que coneixem per “aprenentatge”. Prenem per cas el llenguatge, que és un element cultural per excel·lència. Tant un lloro com un nen aprenen alguna cosa quan es troben en un ambient en que hi ha gent que parla, però només l’infant té un algoritme mental que extrau paraules, regles i significats del só que sent, i les utilitza per generar i comprendre un número il·limitat de noves frases. El que és innat és el mecanisme per aprendre una llengua; el que és cultural és la llengua que aprendrà.
Una ment que no estès equipada per discernir les creences i intencions d’altres persones seria incapaç del tipus d’aprenentatge que perpetua les cultures. L’aprenentatge cultural és possible perquè les persones neurològicament normals tenen mecanismes innats per acomplir aquest aprenentatge. Les nostres ments, per exemple, estan equipades amb mecanismes dissenyats per endevinar els objectius d’altres persones i així poder imitar els seus actes quan vulguem aconseguir els mateixos objectius. Tenim una tendència innata a imitar els altres, sobretot quan som infants. D’aquesta manera ens beneficiem dels coneixements dels altres i no hem de redescubrir-ho tot a cada generació. Molt del que anomenem cultura és senzillament saviesa local acumulada: maneres de fer eines, seleccionar menjar, repartir-nos el que hem aconseguit, etc. El segon motiu per conformar el nostre comportament al dels altres és normatiu: el desig de seguir les normes de la societat en la que vivim, siguin aquestes quines siguin. Això no es tan ximple com sembla: moltes de les pràctiques culturals són arbitràries en la seva forma concreta, però no en la seva raó de ser. Quan aquestes convencions estan suficientment arrelades, pot semblar que tenen una realitat en sí mateixes, tot i que només existeixen en la ment de les persones, però no és així. Una cultura és el que en un determinat moment hi ha a les ments d’aquells qui la comparteixen, i en els instruments i institucions que la preserven i la transmeten de generació en generació.
Les cultures, doncs, són un conjunt d’innovacions tècniques i socials que diferents grups humans han acumulat per ajudar-se a viure; no són un seguit de símbols i rols arbitraris que els cauen damunt. Això explica perquè les cultures són tan similars i tan diferents al mateix temps. En la mesura en que cada grup modifica la seva col·lecció de coneixements i convencions, aquestes col·leccions divergeixen i els grups desenvolupen diferents cultures. Fins i tot si dos grups es mantenen geogràficament propers, i si la seva relació, per qualsevol motiu, té una component d’hostilitat, és possible que adoptin comportaments identitaris que mostrin a quin grup pertanyen, exagerant les diferències. Això és molt evident en l’evolució de les llengües, que és potser l’exemple més clar d’una evolució cultural.
Les cultures òbviament canvien, és a dir, evolucionen, i més profundament del que generalment pensem. La preservació de la diversitat cultural es pot considerar una virtut, però no sempre els membres de les diferents cultures ho consideren així. La gent té necessitats i desigs, i quan les seves cultures no els satisfan, i si ho fan, en canvi, altres cultures veïnes, importen el que sembla funcionar millor. Per tant, les cultures, lluny de ser monòlits perennes, són realitats poroses i estan constantment en flux. El llenguatge és, de nou, un exemple clar.
Les cultures doncs, no són sistemes autònoms d’idees, sinó eines per viure, i per això algunes cultures són més reeixides que altres. Les cultures són producte dels desigs humans, no quelcom que dona forma a aquests desigs.
La història i la cultura, per tant, poden ser ancorades en la psicologia, que per la seva banda pot ancorar-se en la neurociència, la genètica i l’evolució. Sé que aquesta afirmació et resultarà agosarada i fins i tot encendrà tota mena d’alarmes en la ment d’un historiador. Possiblement m’acusis de pecat mortal: reduccionisme. De reduccionisme, però, com de colesterol, n’hi ha de dos tipus, del bo i del dolent. El reduccionisme “dolent” consisteix en intentar explicar un fenomen a partir dels seus constituents més simples o petits, i en general podem dir que és incorrecte. El reduccionisme “bo” – o reduccionisme jeràrquic – en canvi, no consisteix en substituir un camp de coneixement per un altre, sinó en connectar o unificar ambdós camps. Un geògraf, per exemple, hauria de pensar que els continents es mouen per art de màgia, mentre que un geòleg mai podria predir la forma del continent europeu.
Què guanyem connectant els nivells socials i culturals amb els mecanismes psicològics i biològics? Al menys, la gran satisfacció que produeix arribar a descobriments que mai haguessin estat possibles dins les fronteres d’una única disciplina. La nostra comprensió de la vida s’ha enriquit pel descobriment de que tot el teixit viu es composa d’un entrellat molecular basat en l’ADN, enlloc d’un avorrit i uniforme protoplasma, i que els ocells canten aprofitant les lleis de la física, no en contra d’elles. De la mateixa manera, la nostra comprensió de nosaltres mateixos i de les nostres cultures s’enriqueix quan descobrim que les nostres ments estan formades per uns intricats circuits neuronals que ens permeten pensar, sentir i aprendre, en lloc de ser una tabula rasa, amorfa, i habitada per esprits inescrutables. Espero que comparteixis aquesta satisfacció.
Resumint
Crec que es pot afirmar que les nostres ments estan equipades amb un conjunt d’emocions, motivacions i facultats pel raonament i la comunicació que governen els nostres comportaments, i que tenen una lògica comuna a totes les cultures; una lògica que és difícil d’esborrar o fins i tot de redissenyar perquè la selecció natural li va donar forma durant el llarg procés d’evolució humana, gravant el seu disseny bàsic (i les seves possibilitats de variació) en la informació continguda en el genoma humà.
Aquest és el meu punt de partida bàsic a l’hora d’iniciar la nostra discussió sobre Esquerra i Nació. M’agradaria saber fins a quin punt el pots compartir.
Salutacions,
Marcel
Benvolgut Jordi,
Com vaig dir-te, crec que abans de començar a parlar sobre Esquerra i Nació, em sembla convenient intentar deixar establerts uns principis filosòfics que poden tenir força a veure amb les qüestions que discutirem. Si no estiguéssim més o menys d’acord en unes posicions per a mi bàsiques, seria inútil embolicar-nos en qüestions derivades perquè les discrepàncies a aquest nivell no farien sinó reflectir diferents visions en qüestions més fonamentals. Si aquest fora el cas, crec que el debat hauria de centrar-se primer en allò que és més fonamental per, un cop aclarit aquest nivell, poder passar a veure com cadascú ho trasllada a la qüestió objecte del debat més concret.
Com veuràs, he triat uns quants problemes filosòfics que per a mi són força bàsics. No estic segur que aquests siguin els únics, o fins i tot els més rellevants, i per tant estic obert a afegir-n’hi qualsevol altre que consideris apropiat, o a rectificar-ne o eliminar-ne algun si em convences de que és erroni, inadequat o irrellevant.
Les qüestions que he triat estan sobretot relacionades amb la naturalesa humana, perquè crec que aquest és un aspecte fonamental per entendre algunes de les qüestions que discutirem. És a dir, es tracta d’entendre com som i perquè som com som; i també fins a quin punt podem (o hauríem d’intentar) ser diferents. Són també qüestions relacionades amb quina és la millor forma d’entendre el món – físic i social – i d’esbrinar com funciona. Ja sé que es tracta de velles qüestions, molt debatudes pels clàssics, a les quals se’ls va donar una determinada resposta durant la Il·lustració; una resposta de la qual, suposo, ens sentim ambdós hereus, als menys en línies generals.
Jo sóc de formació científica, de ciències naturals més que socials, i per això tinc el “vici” d’intentar aplicar la visió i els mètodes científics a tot el que penso i faig. Crec, però, que és aquesta una de les contribucions més valuoses de l'herència il·lustrada: no fer cas dels dogmes i intentar entendre les coses amb l’ajuda de la raó i el coneixement empíric. En coherència amb això, precisament, crec que és lògic i legítim intentar aplicar els coneixements científics desenvolupats des de la Il·lustració, fins i tot per reconsiderar alguns dels seus principis i conclusions, amb l’objectiu d’adaptar-los millor al que en cada moment coneixem. Mantenir fossilitzades respostes il·lustrades tradicionals, que poden no ser coherents amb descobriments científics posteriors, crec que seria trair l’esperit de la Il·lustració, i que fins i tot hauria de ser considerat contrari a la Il·lustració. Espero que en aquest esperit interpretis algunes de les coses que segueixen i que ben segur sortiran, tard o d’hora, en el decurs del debat i que, en primera instància, et poden sorprendre.
Dit això, passo a desgranar les qüestions preliminars sobre les que m’agradaria saber si estem d’acord.
Dualisme o Monisme?
Com bé saps, el Dualisme, com a posició filosòfica, consisteix en establir una distinció fonamental entre la matèria i la ment. En creure que la ment és quelcom independent del cos que habita; que està subjecte a lleis pròpies, diferents de les de la matèria; i que, concebiblement, pot deixar el cos i seguir existint en un altre lloc. El Monisme, o materialisme, al contrari, afirma que la ment és una manifestació més de la matèria i que no pot existir fora d’ella. Per dir-ho resumidament, podríem dir que per un monista “la ment és allò que el cervell fa”, i que, per tant, tota explicació del comportament humà cal buscar-la, en última instància, en el funcionament del cervell, i no en cap altre instància exterior o superior.
Durant mil·lenis, semblava que l’univers estava dividit en dos: per un costat, el món dels fenòmens, les lleis, i dels esdeveniments físics; i per altre costat, el món de les idees, els significats, les raons, els sentiments, i les intencions, l’explicació de les quals s’havia de buscar en quelcom aliè al món físic: en allò que se’n diu la metafísica. El dualisme ha estat durant molt temps la concepció dominant, i segurament encara ho és fora dels àmbits científics. En el món científic, en canvi, i, en general, en aquella part de la població intel·lectualment més preocupada, crec que pot afirmar-se que avui domina el monisme.
René Descartes, una de les figures més influents de l’escola racionalista i, com a tal, un dels filòsofs que va donar empenta a la Il·lustració, és el pare del dualisme. Segons deia, “hi ha una gran diferència entre el cos i la ment, ja que el cos és per la seva pròpia naturalesa sempre divisible, i la ment, en canvi, és indivisible ... Amb això en tinc prou per estar convençut que la ment – o ànima – del home és completament diferent del seu cos, fins i tot si no me’n hagués ja donat compte per altres motius”. Descartes va fer, així, una concessió fonamental a la metafísica. Catòlic de tota la vida, creia en un Deu que era un ser absolutament perfecte, i que es manifestava en la seva ment pel poder de la idea d’un ser tal. Aquesta estratagema li va permetre deixar de banda les qüestions espirituals per concentrar-se en les materials que era el que realment l’interessava, esquivant així la persecució de l’Església. Descartes va trobar també una avantatge moral en el dualisme: “Res hi ha més efectiu a l’hora de desviar els esperits febles del recte camí de la virtut que suposar que l’anima del animal és de la mateixa naturalesa que la nostra, i que, per tant, després d’aquesta vida no tenim rés que témer o esperar, al igual que les mosques o les formigues”.
Avui sabem que Descartes no tenia raó, i que el que expressava Hobbes quan deia que la vida i la ment podien explicar-se segons “les lleis de la mecànica”, era el punt de vista correcte, si per “lleis de la mecànica” entenem les lleis del món físic i biològic, tal i com són interpretades pels últims avenços científics. La unificació de la nostra comprensió del que és la vida amb les lleis de la matèria i la energia ha estat la conquesta científica més important de la segona meitat del segle XX. Restava només un mur per enderrocar en el paisatge del coneixement; un mur que els científics socials del segle XX guardaven curosament: el mur que separa la matèria de la ment, el món material del món espiritual, la biologia de la cultura, la naturalesa de la societat, i les ciències naturals de les ciències socials, les humanitats i l’art.
Però aquest mur està caient, empès per les noves idees de quatre disciplines avui a la frontera del coneixement: les ciències de la ment, el cervell, la genètica i l’evolució. Potser m’estendré molt, però crec que s’ho val, ja que aquests últims avenços encara no formen part del coneixement comú. Si vols aprofundir en aquests aspectes de la qüestió, et recomano el llibre La Tabla Rasa: la moderna negación de la naturaleza humana, de Steven Pinker, editorial Paidós, que desenvolupa aquestes idees amb molt de detall i, al meu parer, acertadament.
El primer pont entre biologia i cultura és la ciència de la ment: la ciència cognitiva. La revolució cognitiva ha canviat completament la forma com entenem i parlem de la ment, amb cinc idees fonamentals:
§. És possible atansar el món mental en el món físic mitjançant els conceptes d’informació, computació i retroalimentació (teoria computacional de la ment).
§. La ment no pot ser una tabula rasa, com deia Locke, ja que les tabulas rases no poden fer res.
§. És possible generar un ventall infinit de comportaments a partir dels programes finits de la ment, per combinatòria.
§. És possible que darrera de les variacions superficials que observem entre les cultures hi hagin mecanismes mentals universals.
§. La ment és un sistema complex que està composat de moltes parts, o mòduls, que interactuen.
El segon pont entre la matèria i la ment és la neurociència cognitiva, la ciència que estudia com el cervell genera els coneixements i les emocions, i que postula que tots els nostres pensaments i sentiments, les alegries i les penes, els somnis i els desigs són el resultat de la activitat fisiològica del cervell.
El tercer pont entre la biologia i la ment és la genètica de la conducta, l’estudi de com els gens afecten al comportament. Tot el potencial per pensar, per aprendre, per sentir i per actuar que distingeix als humans d’altres éssers vius està en la informació continguda en el ADN de l’òvul fertilitzat. Òbviament, no es tracta d’un determinisme genètic, com bé indica la paraula “potencial”.
I, finalment, el quart pont entre la biologia i la cultura és la psicologia evolutiva, l’estudi de la història filogenètica i de les funcions adaptatives de la ment. Darwin va demostrar com el miratge del disseny del món natural pot explicar-se per la selecció natural. Com tots els éssers vius, els humans som el resultat d’aquest procés; hem arribat fins aquí perquè hem heretat trets, qualitats i comportaments que van permetre als nostres avantpassats sobreviure i reproduir-se. La psicologia evolutiva explica perquè la nostra ment no és una tabula rasa. La ment humana es va formar i evolucionar, com qualsevol altre òrgan, per un procés de competència darwiniana amb la resta de la natura, inclosos els altres pre-humans.
D’acord amb aquesta visió, l’amor, la voluntat i la consciència, junt amb les demés manifestacions que considerem exclusivament humanes – que havien estat la prerrogativa de “l’ànima” – i que, tradicionalment, es consideraven diferents de les funcions merament “biològiques”, són plenament biològiques. És a dir, són adaptacions evolutives cablejades en els circuits neuronals del cervell.
Per tant, hem declaro monista, o si vols materialista-biològic-evolutiu, en el sentit que he descrit.
Això no vol dir, òbviament, que consideri que tenim avui una explicació correcte i complerta del funcionament de la ment humana, ni que, necessàriament, puguem algun dia arribar a tenir-la, però sí crec que obliga a considerar que davant de qualsevol fenomen humà, com ara els que ens ocupen, sempre hem de començar per aquí, i fugir de suposades explicacions basades en altres hipòtesis que contradiguin el monisme o l’evolucionisme, ja sigui explícitament o soterradament, o que, simplement, no en facin cap cas. Quan no tinguem suficients coneixements per explicar quelcom sobre aquesta base, hauríem d’acceptar que es tracta d’una qüestió oberta que queda pendent de resolució i sobre la que únicament es pot especular.
L’Evolució Darwiniana
Em declaro d’antuvi evolucionista darwinià convençut, fins a les seves últimes conseqüències. Crec que podria renunciar a moltes altres conviccions abans d’haver d’abandonar aquesta.
L’idea fonamental de Darwin – la de l’evolució per selecció natural – és possiblement la contribució més gran dels darrers segles al coneixement humà. Poques idees han inspirat reaccions tan intenses, ja sigui des de la dreta de l’espectre polític com des de l’esquerra; i poques idees han estat tan maltractades i tergiversades pels seus oponents, però també per molts dels seus partidaris. Poques idees, també, han explicat tantes coses, i d’una forma tan senzilla com potent. La teoria darwinista és una teoria científica, i una gran teoria, fermament establerta com poques altres. Certament, segueixen havent-hi controvèrsies sobre alguns aspectes que es deriven de la teoria bàsica, però aquells qui es senten amenaçats pel darwinisme, i esperen que aquestes controvèrsies acabin amb el seu mal son, estan equivocats. Aquestes controvèrsies són simplement ciència en funcionament, i no importa quin bàndol les guanyi, el resultat no modificarà l’idea darwinista bàsica. El que sí és cert, com reconeixen els seus crítics més radicals – els creacionistes – és que l’idea de Darwin és “perillosa”, molt perillosa, perquè s’endinsa, i molt, en el teixit de les nostres creences més fonamentals; molt més profundament, fins i tot, del que s’atreveixen a admetre molts dels seus partidaris.
No és el moment de descriure la teoria de Darwin ni les seves implicacions; això seria llarg i ens portaria molt lluny del terreny de la nostra discussió. Només si tens algun dubte sobre algun dels aspectes concrets del darwinisme que faré servir en els meus arguments, amb molt de gust intentaré respondre. És un dels temes que m’apassiona. Si vols aprofundir en aquesta qüestió, et recomano un llibre de Daniel Dennett, La Peligrosa Idea de Darwin: la evolución i el sentido de la vida, publicat per Galaxia Gutemberg (2000). Voldria, però, referir-me breument a com s’ha tractat (o millor dit, a com no s’ha tractat o s’ha maltractat) el darwinisme des de l’esquerra, perquè crec que és una de les assignatures pendents que tenim aquells qui ens reclamem d’aquesta tradició. Des de l’esquerra, sovint s’ha considerat també al darwinisme una teoria perillosa perquè, suposadament, pot donar suport a alguns dels prejudicis típics de la dreta més reaccionària, i fins i tot, feixista. Això no és així, o al menys no és aquesta la única interpretació possible, però crec que l’esquerra no ha fet prou per deixar-ho clar. I això sí que és perillós, perquè la teoria és correcte, i com deia Aldous Huxley, “els fets són els fets, i no deixen d’existir simplement perquè els ignorem”. Hauríem de ser capaços de no deixar ni ombra de dubte de que les posicions d’esquerra són compatibles amb el darwinisme, ja que en cas contrari regalaríem a l’enemic una arma formidable. Si el darwinisme no és compatible amb els valors de l’esquerra, llavors aquests valors estan equivocats i són inútils, perquè el qui segur que no està equivocat és el darwinisme.
En una de les cèlebres Tesis sobre Feuerbach, la VI, Marx va escriure:
“... l’essència humana no és una abstracció inherent a cada individu. En la seva realitat [l’essència humana] és el conjunt de relacions socials.”
La conseqüència d’aquesta creença – que en lloc Marx argumenta convincenment – és que si canviem “el conjunt de relacions socials”, podem canviar totalment la naturalesa humana. Aquesta suposició és al cor del Marxisme i, en general, del pensament marxià, i, per tant, ha influenciat bona part del pensament de gairebé tota l’esquerra. Bakunin, en la seva obra, Estatisme i Anarquia, tot criticant el sufragi universal representatiu defensat pels seguidors de Marx i pels demòcrates liberals, deia que darrera la democràcia representativa s’amagava “el despotisme de una minoria governant” i que això era molt més perillós perquè “aquesta minoria sembla l’expressió de l’anomenada voluntat popular”. El resultat, deia, “és el domini de la gran majoria a mans d’una minoria de privilegiats”. “Ja sé que els marxistes diuen que, en cas de guanyar ells, aquesta minoria seria també treballadora”, seguia dient, “però un cop elegits com a representants i governants del poble, deixarien de ser treballadors. I des de les altures de l’Estat mirarien per damunt a tots els seus ex-companys. A partir d’aquest moment no representarien a la gent, sinó a sí mateixos i defendrien el seu dret a governar a la resta com millor els convingués. Aquells qui dubten d’això no saben rés de rés sobre la naturalesa humana.”
La tràgica història del darrer segle de governs que es deien, o es diuen, marxistes, demostra abastament que, al menys en això, en Marx estava equivocat, i que els “malsons” que li produïa l’autoritat a Bakunin eren profètics. La qual cosa, òbviament, no vol dir que la solució que Bakunin proposava al problema de l’autoritat hagi de funcionar millor, però es fa difícil no coincidir amb ell quan deia que Marx i els seus seguidors “no sabien rés de rés sobre la naturalesa humana”.
L’esquerra necessita un nou paradigma. El col·lapse del comunisme i l’abandó dels objectius socialistes tradicionals per part dels anomenats socialistes democràtics o socialdemòcrates, han deixat a l’esquerra orfe dels objectius que al llarg de dos segles li van donar poder polític i influència intel·lectual i social. No n’hi ha prou en defensar “l’estat del benestar” amb una mica més de passió que la dreta. L’estat del benestar és una construcció liberal per desactivar les pretensions de canvis reals i, a més a més, és inviable a nivell global. L’esquerra necessita noves idees i noves estratègies que puguin revitalitzar-la. Com diu Peter Singer, “una font de noves idees pot ser una aproximació al comportament humà en l’àmbit social, polític i econòmic basada en una comprensió moderna de la naturalesa humana”. És hora de que l’esquerra es prengui en serio el fet de que som animals evolucionats, i que portem al damunt nostre l’evidència d’aquesta evolució, no solament en la nostra anatomia i en el nostre ADN, sinó també en el nostre comportament. En resumides comptes, és hora de desenvolupar una esquerra darwiniana, com defensa, amb algunes insuficiències, Peter Singer, en un petit llibre que també et recomano, Una Izquierda Darwiniana: política, evolución i cooperación, de Crítica (2000).
Et demano, per tant, que interpretis el que exposaré més endavant en relació a la qüestió nacional, com un modest intent de contribuir a aquesta esquerra darwiniana de la que parla Singer.
Dues concepcions de la Relació Home-Naturalesa
La nostra concepció de la relació entre l’home i la naturalesa, i el seu reflex en les teories econòmiques i socials convencionals descansa encara, majoritàriament, en el mite de la Creació. A diferència de les religions animistes primitives, que poden interpretar-se com a sistemes culturals resultat de la selecció natural – per la seva funció de preservació del habitat – i a diferència, també, de la concepció grega dels cicles, la cristiandat va heretar del judaisme la idea d’una evolució unilineal en la que Deu va crear l’Univers i el món perquè l’home en gaudís, col·locant a les altres espècies i a la resta de la natura en una posició subordinada, al servei del ser suprem de la Creació, l'home, que va ser creat a imatge i semblança del creador.
Segons la concepció judeo-cristiana-musulmana, la realització de la condició humana no depèn de que respectem els condicionants de la naturalesa, ja que aquesta no té lògica pròpia, sinó que segueix els designis divins. N’hi ha prou, per tant, amb seguir aquests designis, interpretats, òbviament, pels líders religiosos. Així com les religions primitives van derivar els seus preceptes i costums del que havien observat funcionava segons els mecanismes naturals, les normes i creences de les cultures monoteistes es deriven de concepcions intrínsecament humanes, com, per exemple, les del vici i la virtut que són independents de qualsevol llei física o natural. Es tracta, òbviament, d’una visió totalment antropocèntrica del món i de la realitat física que ens envolta, en la que l’espècie humana és a l’origen de la natura i representa la seva culminació, sent per tant la mesura de totes les coses. La naturalesa, segons aquesta visió, és simplement un instrument del que tenim dret a servir-nos en benefici propi, fins a les seves últimes conseqüències.
En front d’aquesta visió antropocèntrica del món, n’hi ha una altra radicalment diferent que podríem qualificar de visió científica, naturalista o ecològica del home i de la seva relació amb la natura. Aquesta visió considera l’espècie humana com una espècie més, tot el singular que es vulgui, però sotmesa als mateixos condicionants i limitacions que les demés espècies. La seva història, per tant, és una història de canvi i adaptació, cap a un final indeterminat, ja que la trajectòria habitual de les espècies és de cicles d’ascens i caigudes, i, finalment, d’extinció.
El pensament antropocèntric occidental, en canvi, està dominat per la idea d’una evolució unilineal – seguint una trajectòria de progrés – mentre que els processos de canvi a la naturalesa solen evolucionar seguint moltes trajectòries diferents i simultànies (evolució multilineal), algunes de les quals progressen, mentre que altres s’estanquen o s’extingeixen. La visió científica intenta utilitzar models i explicacions sense biaixos humans, mentre que la visió antropocèntrica interpreta i explica la història només, o principalment, a partir consideracions humanes. L’antropocentrisme atorga una importància decisiva a objectius i propòsits, generalment associats a l’home i a la seva exaltació, i analitza els processos naturals en funció dels interessos i les percepcions humanes. La visió naturalista, en canvi, veu a l’home com un partícip més en el procés evolutiu, no com el seu centre o culminació, i accepta que l’espècie humana ha evolucionat i evoluciona com qualsevol altra.
Resumint, la concepció antropocèntrica es diferencia de la naturalista al menys en tres aspectes fonamentals:
§. Presenta a l’home com a no subjecte al funcionament i a les limitacions de la naturalesa, en lloc de considerar-lo partícip dels mecanismes de selecció i evolució natural, junt amb altres formes de vida.
§. Estableix els factors que determinen el triomf de l’home – la seva obediència a les lleis de Deu, la seva submissió a les regles morals, o la cerca de la seva autorrealització – amb concepcions derivades de la nostra imaginació, a diferència de la visió naturalista que contempla el resultat de les nostres actuacions en funció del grau de satisfacció dels criteris naturals i evolutius.
§. Pressuposa com inevitable, o quasi, un final feliç en el que l’home arribarà a un estat de benestar i felicitat total, sense contemplar la possibilitat de regressions o catàstrofes. Segons el punt de vista naturalista, la desaparició de l’espècie humana es virtualment inevitable, i a la vista de l’experiència passada i de les tendències actuals, un ensorrament de la civilització actual es veu força probable.
No es tracta, com podria semblar, d’un contrast entre els punt de vista religiosos i científics del món. És quelcom més profund, ja que, com he dit, altres visions religioses no comparteixen l’acusat antropocentrisme de la tradició jueva-cristiana, i, en canvi, aquest biaix el trobem també en altres tradicions intel·lectuals que no es reclamen de caire religiós, com ara l’humanisme. Es tracta, per tant, del contrast entre una visió humanista, per definició antropocèntrica, i que pot o no ser de caire religiós, i una visió naturalista que té també versions religioses i altres que no ho son.
La meva és una visió naturalista sense cap mena de component religiosa.
La Fal·làcia Naturalista i la Fal·làcia Moralista
Hi ha qui acusa al pensament naturalista de cometre l’anomenada “fal·làcia naturalista”, aquella que consisteix en pensar que els resultats del funcionament de la naturalesa, siguin quins siguin, són bons, per definició, i que, per tant, no podem o no hauríem de fer rés per modificar-los. És el que els anglesos descriuen quan diuen que no es pot caure en confondre el “is” amb el “ought to be”. Aquesta és la fal·làcia que caracteritza, per exemple, al Darwinisme Social, una concepció de Herbert Spencer – el filòsof anglès i teòric del liberalisme clàssic, inventor de l’expressió “supervivència del més fort” – que deia que només cal observar el resultat de l’evolució per descobrir què és allò que és bo i correcte. És a dir que, que allò que és bo és el que ha tingut èxit evolutiu. Spencer, a més a més, confonia l’èxit social – la riquesa, l’status i el poder – amb l’èxit evolutiu dels qui assoleixen aquest éxit. Spencer va ser refutat contundentment pel filòsof moral G.E. Moore en la seva obra Principia Etica i, per tant, no m’hi estendré.
El pensament naturalista consisteix en un intent d’explicitar alguns aspectes fonamentals del que ha de ser una bona forma de viure per l’home, en base a consideracions sobre la seva naturalesa. El naturalisme, per tant, no pot ser refutat pel fet obvi de que no es pot derivar una afirmació sobre el que “hauria de ser” en base a una constatació del que “és”, i reflexions com aquestes no poden considerar-se contràries al naturalisme com a construcció teòrica. Una cosa és negar que un determinat conjunt de fet naturals, per sí mateixos, puguin ser condició necessària per justificar una conclusió ètica, i una altra cosa, molt diferent, és dir que qualsevol conjunt de fets naturals serà sempre insuficient per justificar conclusions ètiques.
Segons la doctrina filosòfica i social standard, si ens quedem fermament ancorats en l’àmbit dels fets que descriuen el món tal i com és, mai podrem arribar a un conjunt d’aquests fets, que considerats com axiomes, ens portin a conclusions ètiques que poguéssim considerar definitivament provades. Sí, podria ser veritat, i què? Perquè no ens preguntem: si el “hauria de ser” no es pot derivar d’alguna manera del que “és”, llavors a partir de què l’hem de derivar? És que el “hauria de ser” flota en l’espai mental, impertorbable pels fets establerts per qualsevol altra disciplina o per la tradició? És que les nostres intuïcions morals sorgeixen d’algun mòdul ètic misteriosament implantat en el nostre cervell (o en el nostre cor, com abans es deia)? Això sí que seria quedar-nos penjats del sostre agafats a la brotxa! Si és que realment hi ha un mòdul moral al cervell, cosa probablement certa, com hi ha mòduls pel llenguatge, pel reconeixement de persones, o per la por, ens hauríem de preguntar com funciona, com va evolucionar i, el que és més important, per què va fer-ho de determinada forma?
Amb què comptem per arribar al “hauria de ser”? Per mi, la resposta més convincent és: l’ètica ha de ser quelcom basat en una valoració del que és la naturalesa humana; en un sentit del que és o del que pot arribar a ser l’ésser humà; i amb allò que un ésser humà vol ser o tenir. En aquest sentit, el naturalisme no és cap fal·làcia. Crec que no es pot negar que la ètica ha de ser la conseqüència, d’alguna manera, de tenir en compte aquestes qüestions sobre la naturalesa humana. Podem estar en desacord en on millor buscar els fets més rellevants d’aquesta naturalesa – si en les novel·les, en els texts religiosos, en experiments psicològics o en la recerca biològica o antropològica, però no en que l’ètica ha d’estar basada en una determinada concepció de la naturalesa humana. La fal·làcia no és aquí, sinó en qualsevol intent de passar d’una forma senzilla i mecànica dels fets als valors. En altres paraules, la fal·làcia consisteix en un reduccionisme primitiu i mecànic dels valors en fets, en lloc d’aplicar un reduccionisme modest, aquell que intenta unificar el nostre punt de vista del món de tal forma que els nostres principis ètics no xoquin irracionalment amb el funcionament del món.
Crec, doncs, que el meu naturalisme no està basat en un fal·làcia.
La contrapartida a la fal.làcia naturalista és la fal.làcia moralista. És a dir, que si un tret és considerat moral, llavors l’hem de trobar a la naturalesa. O dit d’una altra manera, el “hauria de ser” implica el “és” o al menys el “pot ser”. Segons aquesta manera de pensar, la naturalesa humana només tindria característiques virtuoses (no hi hauria en ella ni violència, ni crims gratuïts, ni ambicions desmesurades, ni explotació), o, si de cas, no tindria cap mena de tret innat, seria una naturalesa verge, perquè per alguns l’alternativa és inconcebible. Aquesta fal·làcia és la que hi ha darrera de dos suposicions bàsiques de la Il·lustració i del pensament “progressista” modern: la Tabula Rasa de Locke i el Bon Salvatge de Rousseau. Segons aquest punt de vista, l’home neix sense cap mena de condicionament biològic o genètic i és, per naturalesa, bo. És la societat la que escriu el que vol en la tabula rasa de cada individu, i qualsevol comportament dolent ha de ser, per tant, conseqüència de la societat en la s’ha desenvolupat aquest individu.
Crec que aquesta és una posició extrema i errònia. La naturalesa humana no pot ser una tabula rasa en la que s’hi pugui inscriure el que és vulgui; és el resultat de la nostra evolució com espècie i, des de la perspectiva d’avui, forçosament, ha de tenir trets bons i dolents. El comportament que ens va servir per sobreviure en un temps remot no és, necessàriament, el que ens cal avui, però no per això podem evitar el rastre que ha deixat en els nostres gens. El màxim al que podem aspirar, socialment, és a construir una societat que ajudi i afavoreixi l’expressió d’allò que considerem bo i que minimitzi i penalitzi el que és contrari al més ampli desenvolupament de les nostres facultats positives pel major nombre de persones possible.
Sóc per tant contrari a la fal.làcia moralista, en les seves dos vessants: la tabula rasa i el bon salvatge.
Determinisme genètic?
Sóc conscient de que quan és parla de relacions entre l’herència genètica-evolutiva i el comportament humà, sorgeix ràpidament l’acusació de “determinisme genètic”, la suposició de que tot el nostre comportament vindria determinat per l’herència genètica de cadascú: la posició totalment contrària a la Tabula Rasa.
El descobriment del ADN i la seqüenciació del genoma humà han posat de relleu que cada individu és genèticament únic i que hi ha molta variació genètica entre els individus normals (no patològics) d’una mateixa espècie. Hi ha per tant, diferències innates entre nosaltres (si els nostres cossos són diferents, perquè no ho haurien de ser els nostres cervells?), el qual no vol dir que documentar aquestes diferències revelarà el funcionament de la naturalesa humana, de la mateixa manera que estudiar les diferències entre models de cotxes no ens diu rés sobre com funciona el motor d’explosió. Tot i així, aquestes diferències tenen la seva importància. Si hi ha moltes formes en que les persones poden variar genèticament, llavors la seves ments han de tenir parts i atributs genèticament influenciats, que fan que siguin possibles variacions de comportaments. Qualsevol concepció moderna de la naturalesa humana ancorada en la biologia (i no en les concepcions tradicionals ancorades en la filosofia, la religió o el sentit comú) ha de predir que les facultats que ens fan humans mostren variacions quantitatives i qualitatives entre individus, tot i que el seu disseny fonamental (el funcionament de la genètica) sigui universal. La selecció natural depèn precisament d’aquestes variacions, i tot i que tendeix a reduir-les en el temps, mai les esgota completament.
La “tabula”, doncs, no pot ser “rasa” si els diferents gens la poden fer més o menys simpàtica, tímida, llesta, articulada, aventurada, poruga, feliç, neuròtica, oberta o introvertida. Si els gens han d’afectar la ment en aquestes i altres característiques, llavors la ment ha de tenir moltes parts i característiques que es veuen afectades genèticament. Avui sabem, per exemple, que les nostres personalitats difereixen en cinc dimensions principals: tots som en cert grau introvertits o extravertits, neuròtics o estables, curiosos o abúlics, agradables o desagradables, i actuem premeditadament o ens deixem portar, en major o menor grau. Totes aquestes dimensions bàsiques de la nostra personalitat s’hereten, amb aproximadament un 40 ó 50% de les variacions observades en una població típica degudes a diferències genètiques. La selecció natural ens ha dotat d’una ment complexa i universal, i s’ha demostrat que la ment d’un infant té ja categories bàsiques com ara objectes, persones i eines, i que moltes habilitats mentals apareixen en totes les cultures humanes, en infants abans de que hagin adquirit una cultura determinada, i en criatures que no han estat immergides en cap cultura. Per tant, ja no podem suposar que la ment és una simple tabula rasa o un manyoc de plastilina.
Ara bé, vol dir això, que estem genèticament determinats? No, ni de lluny. El debat sobre la importància de la component genètica envers la social o cultural ve de lluny, i la possibilitat de que l’herència jugui algun paper, per mínim que sigui, encara xoca. Hi ha gent que pensa que acceptar que existeix una naturalesa humana, és a dir, un bagatge genètic, únic i individual, amb el que cadascú de nosaltres va venir al món, empaquetat i repetit en cada una de les nostres cèl.lules – amb un disseny que compartim tots el humans – és acceptar també el racisme, el sexisme, l’agressió, la cobdícia, la guerra, el genocidi, el nihilisme, el feixisme, la política reaccionària, l’status quo, i l’abandó dels dèbils. Per molts, l’idea de que la ment té una organització innata no és una hipòtesi que pot resultar vertadera o falsa, sinó que solament pensar-hi és ja una immoralitat. És per això que molts perceben l'idea de la naturalesa humana com una idea perillosa. No és el meu cas, i espero que tampoc sigui el teu.
No es tracta, òbviament, de contrarestar una posició extrema amb una altra igual d’extrema: la veritat cau en algun lloc intermedi. En alguns casos, l’entorn social i cultural proporciona una explicació correcte – per exemple, a l’hora de determinar quina llengua parlem. En altres casos, posem per cas el de certs desordres neurològics, l’explicació correcte és l’hereditària. En la majoria dels casos, però, l’explicació correcte és la d’una complexa interacció entre l’herència i l’entorn: la cultura és crucial, però la cultura no podria existir sense les facultats mentals que fan possible aquesta cultura i les seves formes diverses.
De fet, resulta curiós que aquells qui prenen una posició extrema – que la cultura ho és tot – sovint són considerats “moderats” i que els qui prenen una posició moderada – que ni els gens ni la cultura ho expliquen tot – són considerats “radicals” perillosos.
La Tabula Rasa se la va inventar Locke per combatre la teoria de les idees i diferències innates que es feien servir en el seu temps per justificar dogmàticament l’status quo polític i econòmic, com ara l’autoritat de l’església i el dret diví de la monarquia, i per soscavar el caràcter hereditari de la reialesa i l’aristocràcia; qüestions que llavors eren considerades veritats auto-evidents. Si tots naixíem iguals, la organització social havia de fonamentar-se en el consens mutu, i en els coneixements que tota persona podia adquirir; i l’esclavatge era anti-natural. La igualtat com a manifestació d’un ordre social just era també conseqüència de la igualtat de naixement. Certament, és una forma senzilla d’arribar als valors progressistes en oposició a l’absolutisme. Va servir al seu moment, però era massa senzilla per ser veritat. No ho és. Vol dir això que hem d’abandonar aquests valors? No. Vol dir que els haurem de raonar d’una altra manera, coherent amb el que ara sabem. Aquesta és una dels tasques de l’esquerra darwinista a la que m’he referit i que no és el moment de seguir desenvolupant.
La Qüestió de la Cultura
A primera vista, sembla que les cultures humanes tenen una variació immensa, i els capricis aparents de les múltiples cultures porta de forma natural a la doctrina segons la qual la cultura habita en un univers separat dels cervells, els gens i l’evolució. Això no és més que una reformulació de la Tabula Rasa, una tabula que estaria biològicament verge i que s’ompliria amb la cultura. Sovint és diu que la principal diferència entre l’espècie humana i les demés espècies és que mentre les altres espècies evolucionen genèticament, l’home ho fa culturalment. La qual cosa és fins a cert punt certa, però no tan significativa com es pretén quan es margina qualsevol explicació genètica-evolutiva a l’hora d’analitzar fenòmens socials.
La cultura no és una loteria, sinó que ha de ser entesa com una part del fenotip humà: el conjunt de caràcters visibles que un organisme o un grup presenta com a resultat de la interacció entre el seu genotip i l’entorn (el color de la pell, els cinc dits de la mà i altres coses aixì són fenotips físics). El fenotip, la cultura en aquest cas, és allò que ens permet sobreviure, progressar i perpetuar-nos, és a dir que ens atorga, o no, avantatges evolutives. A llarg termini només sobreviuen individus o grups amb fenotips adaptats al seu entorn.
El fenomen que anomenem “cultura” sorgeix quan un grup humà posa en comú i acumula els seus descobriments; quan adopten convencions per viure conjuntament i per coordinar la seva feina i resoldre els seus conflictes. Quan grups diferents, separats en el temps o geogràficament, acumulen diferents coneixements i convencions, usem el plural i els anomenem “cultures”. Les diferents cultures no sorgeixen de gens diferents, i des d’aquest punt de vista és cert que no són fenòmens genètics, però tampoc viuen en un món separat, ni donen forma a unes ments que sense la cultura serien amorfes. Les cultures són el resultat de la interacció entre la naturalesa humana i les condicions històriques en les que un grup humà es desenvolupa, i la seva diversitat és testimoni de fins a quin punt no estem “genèticament determinats”.
La cultura no seria possible sense els circuits neuronals que acompleixen el meravellós procés que coneixem per “aprenentatge”. Prenem per cas el llenguatge, que és un element cultural per excel·lència. Tant un lloro com un nen aprenen alguna cosa quan es troben en un ambient en que hi ha gent que parla, però només l’infant té un algoritme mental que extrau paraules, regles i significats del só que sent, i les utilitza per generar i comprendre un número il·limitat de noves frases. El que és innat és el mecanisme per aprendre una llengua; el que és cultural és la llengua que aprendrà.
Una ment que no estès equipada per discernir les creences i intencions d’altres persones seria incapaç del tipus d’aprenentatge que perpetua les cultures. L’aprenentatge cultural és possible perquè les persones neurològicament normals tenen mecanismes innats per acomplir aquest aprenentatge. Les nostres ments, per exemple, estan equipades amb mecanismes dissenyats per endevinar els objectius d’altres persones i així poder imitar els seus actes quan vulguem aconseguir els mateixos objectius. Tenim una tendència innata a imitar els altres, sobretot quan som infants. D’aquesta manera ens beneficiem dels coneixements dels altres i no hem de redescubrir-ho tot a cada generació. Molt del que anomenem cultura és senzillament saviesa local acumulada: maneres de fer eines, seleccionar menjar, repartir-nos el que hem aconseguit, etc. El segon motiu per conformar el nostre comportament al dels altres és normatiu: el desig de seguir les normes de la societat en la que vivim, siguin aquestes quines siguin. Això no es tan ximple com sembla: moltes de les pràctiques culturals són arbitràries en la seva forma concreta, però no en la seva raó de ser. Quan aquestes convencions estan suficientment arrelades, pot semblar que tenen una realitat en sí mateixes, tot i que només existeixen en la ment de les persones, però no és així. Una cultura és el que en un determinat moment hi ha a les ments d’aquells qui la comparteixen, i en els instruments i institucions que la preserven i la transmeten de generació en generació.
Les cultures, doncs, són un conjunt d’innovacions tècniques i socials que diferents grups humans han acumulat per ajudar-se a viure; no són un seguit de símbols i rols arbitraris que els cauen damunt. Això explica perquè les cultures són tan similars i tan diferents al mateix temps. En la mesura en que cada grup modifica la seva col·lecció de coneixements i convencions, aquestes col·leccions divergeixen i els grups desenvolupen diferents cultures. Fins i tot si dos grups es mantenen geogràficament propers, i si la seva relació, per qualsevol motiu, té una component d’hostilitat, és possible que adoptin comportaments identitaris que mostrin a quin grup pertanyen, exagerant les diferències. Això és molt evident en l’evolució de les llengües, que és potser l’exemple més clar d’una evolució cultural.
Les cultures òbviament canvien, és a dir, evolucionen, i més profundament del que generalment pensem. La preservació de la diversitat cultural es pot considerar una virtut, però no sempre els membres de les diferents cultures ho consideren així. La gent té necessitats i desigs, i quan les seves cultures no els satisfan, i si ho fan, en canvi, altres cultures veïnes, importen el que sembla funcionar millor. Per tant, les cultures, lluny de ser monòlits perennes, són realitats poroses i estan constantment en flux. El llenguatge és, de nou, un exemple clar.
Les cultures doncs, no són sistemes autònoms d’idees, sinó eines per viure, i per això algunes cultures són més reeixides que altres. Les cultures són producte dels desigs humans, no quelcom que dona forma a aquests desigs.
La història i la cultura, per tant, poden ser ancorades en la psicologia, que per la seva banda pot ancorar-se en la neurociència, la genètica i l’evolució. Sé que aquesta afirmació et resultarà agosarada i fins i tot encendrà tota mena d’alarmes en la ment d’un historiador. Possiblement m’acusis de pecat mortal: reduccionisme. De reduccionisme, però, com de colesterol, n’hi ha de dos tipus, del bo i del dolent. El reduccionisme “dolent” consisteix en intentar explicar un fenomen a partir dels seus constituents més simples o petits, i en general podem dir que és incorrecte. El reduccionisme “bo” – o reduccionisme jeràrquic – en canvi, no consisteix en substituir un camp de coneixement per un altre, sinó en connectar o unificar ambdós camps. Un geògraf, per exemple, hauria de pensar que els continents es mouen per art de màgia, mentre que un geòleg mai podria predir la forma del continent europeu.
Què guanyem connectant els nivells socials i culturals amb els mecanismes psicològics i biològics? Al menys, la gran satisfacció que produeix arribar a descobriments que mai haguessin estat possibles dins les fronteres d’una única disciplina. La nostra comprensió de la vida s’ha enriquit pel descobriment de que tot el teixit viu es composa d’un entrellat molecular basat en l’ADN, enlloc d’un avorrit i uniforme protoplasma, i que els ocells canten aprofitant les lleis de la física, no en contra d’elles. De la mateixa manera, la nostra comprensió de nosaltres mateixos i de les nostres cultures s’enriqueix quan descobrim que les nostres ments estan formades per uns intricats circuits neuronals que ens permeten pensar, sentir i aprendre, en lloc de ser una tabula rasa, amorfa, i habitada per esprits inescrutables. Espero que comparteixis aquesta satisfacció.
Resumint
Crec que es pot afirmar que les nostres ments estan equipades amb un conjunt d’emocions, motivacions i facultats pel raonament i la comunicació que governen els nostres comportaments, i que tenen una lògica comuna a totes les cultures; una lògica que és difícil d’esborrar o fins i tot de redissenyar perquè la selecció natural li va donar forma durant el llarg procés d’evolució humana, gravant el seu disseny bàsic (i les seves possibilitats de variació) en la informació continguda en el genoma humà.
Aquest és el meu punt de partida bàsic a l’hora d’iniciar la nostra discussió sobre Esquerra i Nació. M’agradaria saber fins a quin punt el pots compartir.
Salutacions,
Marcel
posted by Marcel at 1:35 PM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home